M’han vingut ganes d’explicar la meva Barcelona de barri...
La del barri de sant Antoni, menestral a redós del Mercat i
dels Encants, que ja no ho eren però en guardaven el nom. La vaqueria de davant
de casa que tenia una vaca de debò i lleteres d’alumini i que després va
canviar per una Lechería on deien que la dona a més de vendre llet prestava
diners amb interessos. La botiga de pollastres de la senyora Victòria, on
havies de baixar unes escaletes, i ella migpartia el cap dels conills amb aquelles
tisores immenses clavades a la taula, on s’arrengleraven flamets de sang de pollastre
i crestes de gall vermelles. El fill de la senyora Victòria que caminava tot el
dia amunt i avall entre dos plàtans del carrer parlant sol en veu alta, de qui
deien que era una gran intel·ligència matemàtica feta malbé per alguna droga.
El convent dels Salesians, on sempre feien les misses en castellà i anàvem al
cambril a veure Maria Auxiliadora, i la Parròquia de la Preciosíssima Sang, on
em van batejar i em va confirmar el bisbe de Colofó, i els capellans parlaven
català al carrer i després a missa. El carro de fusta que no sé què duia, i parava davant de casa, tirat per un ruc amb
orelleres i una gran bossa de pinso penjada al morro, i els fems que anava
deixant al carrer i que recollien uns escombriaires amb gorra i uns grans
cabassos grisos. El refilet llarg i acabat en punxa aguda de l’esmolet de
fulles i ganivets que s’instal·lava una mica més enllà de la vaqueria. El
sabater que vivia al primer de la casa del davant i feia sandàlies ortopèdiques
a mida i on tot el pis feia ferum de gat perquè ningú no castrava els gats
llavors.
La bandera espanyola al balcó quan per la Gran Via passava
alguna cosa que no entenia i que tenia a veure amb aquell senyor que havia
guanyat la guerra als rebels rojos. La bandera espanyola al balcó els dies de
processó en què portaven una marededéu per sota casa i li tiràvem roses
naturals que quedaven a la vorera. La ignorància que hi havia cap més bandera,
la ignorància que aquella era obligada per a tots els carrers a prop de la Gran
Via.
L’entrada a l’escola de monges als quatre anys on el primer
que van fer fou ensenyar a resar el Parenostre en castellà, per força, perquè
en català es veu que no valia. La mestra vella de primària que mai, mai, no va
pronunciar ni un bon dia ni un adéu en català, i que afegia una t a totes les
paraules castellanes acabades en r. Mart, empezart, rezart. El castellà es
devia pronunciar així, doncs, si ho feia la mestra. Les companyes que mai, mai,
no van parlar català a l’escola. Era normal. Ningú no ens va dir que podia ser
d’una altra manera.
Les lectures pietoses en castellà, els tebeos, la família
Ulises cada setmana, l’imaginari virolat dels quioscs. Ningú no es preguntava per què autors
catalans escrivien històries en castellà. Era normal. Ningú no ens va dir que podia ser d'una altra manera.
A casa, els volums relligats per l’avi, del Patufet dels anys
vint, els acudits d’en Cornet i de l’Opisso, les pàgines viscudes i els
dibuixos d’en Junceda, les xarades, els jocs d’enginy, les poesies d’en Clovis
Eimeric. Als prestatges del pare. Ningú més no els llegia. Ningú sabia què era
el Patufet. Era normal. Ningú no es va preguntar per què no es publicava cada
setmana i no estava al quiosc al costat dels altres.
Vaig saber que hi havia hagut una primera guerra mundial
gràcies al Patufet i als dibuixos d’aviadors anglesos, vaig conèixer la guerra
dels boers pel Gegant dels Aires d’en Folch i Torres. A l’escola m’ensenyaven
Viriato, caudillo lusitano. Vaig aprendre el català de la família, occidental,
muntanyenc. Alguns se’n reien. Era normal. Però no gaires, perquè fora de casa
era millor no parlar mai català, sobretot amb la policia o els urbanos. Els
guionistes de Temps de Silenci deuen ser tots més joves de quaranta anys. L’accent
occidental dels immigrants de muntanya a ciutat, les paraules evidents que ara ningú no diu. Vaig entendre la meva infantesa
quan vaig llegir Càmfora, de la Maria Barbal, igual com molts deuen haver entès
la vida llegint Carrer Bolívar. Ningú no en parla. També deu ser normal.
El Cavall Fort que va entrar a casa com una mostra d’amor i
de respecte envers els nois i les nois que l’han de llegir, en un temps en
què ningú no parlava de respecte als
infants. L’oncle capellà de Solsona que va arribar una tarda amb el tren
portant l’Infantil, on sortia un divertit rei Pepet. Els minyons escoltes en
català, en Jep i en Fidel, en Jan i en Trencapins. L’inefable, impagable,
il·lustríssim Albert Jané i la seva tossuda tasca callada i mal agraïda.
El barri menestral on hi havia molts pisos de lloguer i on les
cases encara tenien l’aplec esglaonat de classes socials que volia en Cerdà. El
plàtan que endinsava les fulles a la tribuna humida del principal i que ens
donava oxigen, deia l’àvia. L’ascensor modernista que feia pudor de resclosit i
que només agafàvem per anar a estendre la roba al terrat, els llençols, de tant
en tant. L’escala de marbre fosca que es tornava cada cop més lluminosa com més
amunt s’enfilava l’ascensor, sotraguejant. L’ascensor de vidre que només servia
per pujar, mai per baixar. La portera vídua que es deia Matilde i que vivia amb
la filla i la néta, que es deia Lolín, com la del tebeo, i a qui va enganyar un
alemany que es feia passar per solter ric i que tenia família a la seva terra.
El relat sentit sobre el porter que hi havia abans, seriós i respectable, que un
dia la policia va detenir perquè era un dels lladres de pisos més buscats de la
ciutat, i en temps del qual no hi havia hagut ni un sol robatori al barri.
Les caminades fins al passeig de l’Exposició, a la plaça d’Espanya,
amb l’àvia, o a l’avinguda Mistral, el tobogan, els jocs a la sorra. Per
berenar, el pa de pagès que ens portava una pagesa d’Igualada, la Pepeta, cada
dimarts, i que durava tota la setmana. Per arribar a l’Exposició passàvem pel davant
del Canòdrom, amb el soroll de gossos i la fortor de bèsties. Hi havia
carnisseries de carn de cavall, o potser era perquè la plaça de toros era allà
mateix, i el Matadero, i se’m barreja la fortor d’uns i altres. No ho sé.
Les cançons del celobert, la ràdio, la incipient televisió
en blanc i negre. Eurovisió i la Massiel, el la la la omnipresent. Ningú no ens
va dir que es podia cantar en català. La Font del Gat, la Pastoreta, apreses a
casa. Les cançons d’en Llongueres, que la mare cantava a trossos, desafinant. A
casa. La col·lecció de goigs, que s'havien de dir Gozos. Els de la Mercè, fets per Verdaguer, llavors no ho sabia. Princesa de Barcelona. El poeta del poble, Verdaguer, que havia tingut un enterrament
multitudinari (no era Verdaguer, era Mossèn Cinto), llegit en català
prenormatiu, l’únic en què s’autoritzava la publicació, i encara perquè era de
missa. Era normal. Vora la mar de Lusitània un dia...
La parròquia on anàvem al pla pilot de catequesi tot just
acabat el Vaticà II, els fills de menestrals i treballadors, i a missa els
diumenges. Molt poques famílies del barri tenien llavors estudis universitaris.
Hi havia els de la botiga d’electricitat, el fill del sastre orgullós dels
pantalons que li havia fet el seu pare, l’adolescent rebel que canviava el nom
per un de més modern i estranger, l’invident que havíem d’acompanyar a casa,
els cinc fills enjogassats i trapelles d’un pare cec i una mare decidida i
formigueta. Alguns mestres. El mariner retirat que portava la creu el divendres
sant balancejant-se com a coberta. El pintor del Cercle de Sant Lluc que
ajudava meticulós a la litúrgia i que per Nadal enviava un gravat de boix amb
un poema seu. Es va casar quan passava dels setanta amb una dona de la seva
edat. Vaig trobar un oli signat per ell en un antiquari, no fa gaires anys, el vaig
comprar, in memoriam.
A la parròquia vaig aprendre que la pena de mort no és digna
ni humana, que l’església ha d’estar separada de l’estat, que el divorci no és
pecat, que no és dolent que les dones treballin fora de casa, que homes i dones
són iguals. Debatre-ho era normal. No sabíem que havia passat alguna cosa allà
als Caputxins de Sarrià i que els nostres mossens també hi eren. Ningú no ens
ho va explicar. Era normal. Fèiem els debats en català, les misses en català.
Era normal. Ningú no em va obligar a resar en castellà. Fèiem cartells de grup
discutint l’ortografia de cada paraula. Teníem el Fabra al costat del missal.
El pare m’havia ensenyat català amb els textos d’en Marvà i amb dictats diaris.
En Folch i Torres m’havia ensenyat estil. L’àvia m’havia ensenyat les paraules
del Pallars.
Tot això era el meu barri, abans de 1975. Llavors, als anys
vuitanta, vaig aprendre que hi havia una altra bandera que tenia una franja
lila. Gràcies a la crònica de Jaume I explicada als infants havia après que hi
havia un escut amb quatre barres. El meu pare m’explicava que hi havia d’haver
quatre columnes al passeig de l’Exposició i que mai no les hi van deixar posar.
Llavors vaig aprendre per què no es publicava el Patufet, per què no es
publicava l’Esquella de la Torratxa, ni el Be Negre, ni el Cu-Cut, ni els
contes de l’Esquitx o del Virolet. Llavors, als anys vuitanta, vaig aprendre
que hi havia hagut Mancomunitat i que hi havia hagut República, i que els rojos
no havien estat els rebels. Vaig saber que aquell conegut del meu pare que era
del poble del costat havia estat afusellat tot i ser President dels catalans.
Aquest era el meu barri. He canviat d’accent, però encara
maldo per incloure carallot i xinar en les meves traduccions, amb cruixir de
dents d’editorials que només miren el negoci. Encara se m’escapa demanar algun
guier a la carnisseria del súper, i guardo tots els vells Patufets.
M’han vingut ganes d’explicar la meva Barcelona.