dilluns, 29 de febrer del 2016

Sobre l'ús sexista del llenguatge

Acabo de veure la polèmica --estèril, perquè ningú no es deixarà convèncer-- causada pel "donanatge" (vol dir homenatge, però en suposat femení) organitzat per l'Ajuntament de Barcelona. Una lingüista de la UB, la Dra. Carme Junyent (ei, és una dona!) n'ha fet una crítica implacable que subscric fins a l'última paraula i que podreu llegir a

Hi esmenta un terme que jo comento a classe cada any amb els meus alumnes, la paraula història. Els (o les) americans (americanes) canvien history per herstory. Es pot interpretar com un joc de paraules, més a partir de story que d'història: el relat d'ella en comptes del relat d'ell. Però l'etimologia de la paraula, en totes les llengües, és grega, i prové de la mateixa arrel que la visió i la saviesa: l'antiga arrel indoeuropea *wid que ha donat el llatí videre, visus (d'on vénen els nostres termes sobre la visió), i el grec eidon (aorist defectiu del verb veure) i oida (perfet amb valor de present, saber perquè he vist), l'alemany Weise i Weisheit (savi i saviesa) i l'anglés wise i wisdom. L'aspiració que deixa la caiguda del *w inicial dóna histor i historie, que en sentit original volen dir el qui examina o investiga i la investigació. Alguns escriptors hel·lenístics tenien l'epítet Polyhistor, l'erudit o el gran investigador. O sigui que història vol dir coneixement i és de la mateixa arrel que la saviesa.
Però els anglesos han oblidat les arrels gregues del cultisme i veuen en aquest his- una marca masculina. Així es fabriquen les etimologies populars i això també ho van inventar els grecs. 
Ho he explicat a classe cada any i les reaccions són molt diverses. Un any se'm va organitzar un pandemònium tan descomunal entre els defensors del terme herstory i els detractors en nom de la filologia que em vaig jurar que no ho explicaria mai més.
Ves per on, les etimologies tornen a estar de moda. Mentre perdem el temps fent neologismes ridículs, les dones perden la vida, els drets i la subsistència. Potser que ens ho fem mirar.
Em sembla que no m'ha sortit un post gaire correcte políticament.
Un altre dia en diré més coses.


diumenge, 28 de febrer del 2016

El CRAI i recursos d'informació

Aquesta setmana he fet una classe sobre instruments per a la recerca, bases de dades, bibliografia, articles i recursos en general. La faig cada any per als alumnes del màster i ara per als de treball final de grau, de grec. La majoria d'estudiants no n'han sentit parlar mai i es pensen que buscar informació és entrar unes paraules a google.
En canvi, la UB --i les altres universitats també, en una mesura o altra-- gasta una quantitat milionària per posar a disposició de tot l'alumnat i professorat la millor bibliografia del món. Elsevier, Scopus, grans plataformes que subministren l'accés a les revistes de més prestigi del món sencer, que podem llegir des de casa i de les quals podem descarregar els articles que ens interessen. Al darrere hi ha un negoci monumental, el de la bibliografia de recerca internacional, al qual valdria la pena donar una ullada una mica crítica algun dia.
De ciències o de lletres, de la matèria que calgui, les revistes més prestigioses estan a l'abast de la comunitat universitària. Com també ho estan, per la via del préstec interbibliotecari, els llibres de la majoria de biblioteques del món, i a Catalunya, les del consorci, una iniciativa de país que convindria estendre a d'altres àmbits. A part d'altres bases de dades específiques, com per als hel·lenistes és el Thesaurus Linguae Graecae o l'Année Philologique. Diners i més diners invertits no solament per a beneficiar la recerca d'experts, sinó l'accés al coneixement de tots els estudiants.
Molts no en són conscients. Molts passen els anys del grau sense saber que la institució universitària, per la via del CRAI i de la feina discreta i eficient que fa, els proporciona l'accés a gairebé tot el saber mundial. És una llàstima. La universitat no són només hores de classe. L'estudiant, pel fet de ser-ho, té accés a gairebé totes les eines de coneixement bibliogràfic. El nostre deure és informar-los d'això, i el seu, fer-les servir. Treure'n rendiment, perquè el cost econòmic és molt alt.
De passada, un avís als científics: voleu parar de posar noms grecs a les cadenes d'ADN i als microorganismes de les profunditats marines? Empipa molt buscar un nom mitològic i trobar-se cinquanta mil articles sobre pèptids i polisacàrids.... Els grecs van arribar abans!
Manuscrit del cant segon de la Ilíada

divendres, 26 de febrer del 2016

La ciència és una de sola

De vegades em pregunto si això de fragmentar tant les disciplines universitàries és bo. Suposo que més que bo o dolent deu ser inevitable: no ho podem saber tot ni tot el saber cap a dintre d'un sol edifici, com passava fa cent anys. Però, com en tantes coses, els arbres no ens deixen veure el bosc.
La ciència és una de sola. M'embadaleix llegir les conquestes dels col·legues de biomedicina encara que no hi entengui ni un borrall. M'apassiona sentir les explicacions dels astrofísics. M'agraden les descobertes dels companys arqueòlegs. I, evidentment, m'agrada Plató.
A qui hem classificat entre els filòsofs, per aquella mania tan vuitcentista de les taxonomies, però era de tot. Era de lletres i de ciències, matemàtic, polític, filòsof, jurista. S'ho podia permetre, fa dos mil quatre-cents anys. Ara només ens podem permetre l'admiració davant el saber, i l'admiració és la primera passa per conèixer i per comprendre.
M'agradaria que la universitat no oblidés que la ciència --scientia-- és una de sola, i que els universitaris fóssim capaços de valorar els èxits i els descobriments de totes les nostres disciplines, sense enveja de recursos ni menyspreu del que s'ignora. El saber és polièdric, però no fragmentat. O no ho hauria de ser.
Universitas.

diumenge, 21 de febrer del 2016

Per què grecs?

Doncs perquè sóc professora de grec a la Universitat de Barcelona i fa més de trenta anys que explico coses de Grècia, i ara veig que no en sé gens. No, no penseu de seguida en Sòcrates. No en sé, perquè els grecs no s'acaben mai. De fet, encara són vius.
Grècia ha canviat, des dels anys vuitanta, en què sortia d'una dictadura, com nosaltres, fins avui dia, en què, com nosaltres, s'ha trobat amb l'aigua al coll. Però a Grècia començà tot, almenys tot el que a Occident diem que ens importa. La mesura humana. La democràcia. La filosofia. La poesia. Una poesia que comença amb el relat d'una guerra.
Per això des de fa temps intento fer el que feien els grecs, pensar i escriure. Inventors de l'Acadèmia, he passat tota la meva vida a dins de l'Acadèmia. 
Els grecs van inventar el diàleg, per pensar, i nosaltres hem inventat les xarxes socials. No sé si a Plató li agradarien gaire els blocs, ell que ho escrivia tot en tauletes de cera i en tenia ben bé prou. 
No en fem gaire cas, dels grecs, avui dia, ni dels antics ni dels moderns. Ni tampoc de l'Acadèmia moderna, o sigui, de la universitat. Però m'ha vingut de gust compartir els meus pensaments, i parlar de l'únic que conec una miqueta, només una miqueta: dels grecs i de la universitat.