El cielo prometido, un llibre imprescindible

Confesso que em vaig comprar el llibre per raons personals, perquè hi surt una cosina de la família de qui havia sentit parlar força al meu pare fa molts anys, i tenia curiositat per conèixer la seva història. Era la Carme Brufau, de qui mon pare deia que feia tronar i ploure, i que era l’única de la família que tenia una llegenda romàntica de fugides, espionatge i aventures. La resta val a dir que som força avorrits.

Vaig trobar efectivament el rastre de la cosina i dels seus ulls blaus, els mateixos que tenia mon pare i que ara sé d’on vénen, perquè ningú més els té. Però, des de la primera pàgina, el llibre em va enganxar com només ho fa una bona novel·la d’intriga, només que no és una novel·la, i que la intriga és poca, perquè ja en sabem el final. El cielo prometido és un estudi rigorós, meticulós, detallat i contrastat, de l’assassinat de Trotski, de la família Mercader, de la segona República espanyola, de la Guerra civil i dels grups comunistes. El seu autor, Gregorio Luri, un finíssim filòsof empeltat de filòleg clàssic, que de tan bon expert com és en Plató és molt bon pedagog, dels de debò, o sigui, dels que es preocupen per ensenyar alguna cosa a alguna persona, anomena aquest llibre l’obra de la seva vida, per la dedicació i el compromís amb què l’ha escrit.

No és un treball acadèmic d’història, ni tampoc un relat novel·lat. És una recerca crítica sobre el comunisme, sobre els convulsos moments de la República i del principi de la guerra, sobre els ideals del segle XX i la seducció de les grans idees en els individus, sobre la tria personal de la llibertat i del compromís, i alhora les ferotges lluites pel poder i l’ambició, que no coneixen signe polític. Sobretot és un llibre sense bons ni dolents, sense maniqueismes, sense prejudicis. A més d’aprendre un munt de coses sobre la història, la gran lliçó del llibre, penso, és la vanitat humana, la mesquinesa de les ambicions personals i la banalitat del mal, vingui d’on vingui. No és un llibre sobre utopies o paradisos perduts, no és un llibre nostàlgic ni d’allò que hauria pogut ésser. És un llibre sobre allò que va ser i que no podia ser d’una altra manera perquè les persones eren com eren i som com som. No és un llibre neutre, si és que n’hi ha cap, però el punt de vista no és d’un bàndol o de l’altre, sinó el de la condició humana, amb les seves misèries i les ànsies de grandesa, amb les contradiccions individuals que porten als grans esdeveniments col·lectius. L’autor, amb la llibertat que dóna l’edat i les lectures ben païdes, no s’està de fer aquí i allà el comentari crític que encarrila el lector cap a reflexions més profundes. “El mayor escándalo intelectual del siglo pasado ha sido la sumisión gozosa de la inteligencia a la tirania”. Tota la pàgina 175, per exemple, és una crítica implacable als intel·lectuals, i n’hi ha d’altres.

Avui, divuit de juliol, els carrers van plens de la foto de la Marina Ginestà amb el fusell a l’espatlla, a la terrassa de l’hotel Colon. Per a molts, el símbol de les milícies republicanes i de la llibertat. El llibre explica l’origen de la foto i el que la protagonista en pensava anys més tard, i és un excel·lent exercici de desmitologització, com ho són tants altres retrats complexos de figures, grans i petites, de la història recent. Necessitem mites, però també necessitem desmitologitzar-los.

Un llibre imprescindible per entendre què va passar, almenys una mica més. Llegiu-lo.

Gregorio Luri, El cielo prometido. Una mujer al servicio de Stalin. La historia de la familia Mercader. Ariel, Barcelona 2016

Fidelitat i memòria

Llegeixo que ha mort Elie Wiesel, jueu romanès supervivent de l’Holocaust i premi Nobel de la pau. No fa ni quinze dies que va morir una gran amiga meva, tot just un any més jove que ell, jueva francesa, i catalana per matrimoni i família. La seva vida resumia la història més tèrbola del segle XX: el seu pare va travessar Europa caminant de nit i dormint de dia, quan tenia quatre anys, fugint de la persecució de jueus a Rússia. Ell i la seva família van esdevenir francesos, confiant en el país d’una vida millor. Quan França renegà del seu gloriós passat revolucionari i cedí a la seducció dels nazis, l’any 43, la policia anà a casa seva, a París, i se'ls endugué, ell i la seva dona, no jueva d’origen, però còmplice per matrimoni del gran crim de ser jueu. La meva amiga –que encara no ho era-- no era a casa. La policia preguntà per la nena de la fotografia que hi havia al menjador, la portera de l’immoble respongué que era una parenta llunyana, que aquell matrimoni no tenia fills, i després, d’amagat, envià notícia perquè la nena, de tretze anys, no tornés a casa, perquè vigilaven l’edifici. Els pares, els van assassinar l'endemà d'arribar a Auschwitz. La nena no va tornar a trepitjar mai més casa seva. Fou recollida per uns amics que no eren jueus i que es van convertir en la seva família. Es va casar amb un català, va venir aquí, va tenir fills, ens vam conèixer en cercles cristians (havia esdevingut cristiana sense renegar de les arrels), ens vam fer amigues. Tota la seva vida va ser memòria.  Amb clarobscurs, amb les contradiccions pròpies de tot ésser humà, amb dificultats de caràcter seves i meves, amb la càrrega d’una joventut esberlada, amb la diferència d’edat, érem amigues. Ho vam ser durant trenta-vuit anys. La qualitat que ella més valorava, i m’ho deia fins pocs dies abans de morir, era la fidelitat. No parlava d’amistat, ni de lleialtat, ni d’honradesa, ni de valors. Parlava de fidelitat. 

Els jueus tenen un jardí commemoratiu dels màrtirs de l’Holocaust, Yad Vashem, amb un espai reservat als justos d’entre les nacions, els no jueus que, amb perill de la seva vida, van salvar la de jueus perseguits. La meva amiga maldava per fer-hi inscriure els noms de la família que la va acollir, no sé si se’n va sortir, hi ha uns protocols molt estrictes. Però penso també en el gest de la portera, la rapidesa de reflexos i la sang freda amb què, amb una sola frase, aquella dona senzilla va poder enganyar la policia de la mort. La clarividència del que significava aquella visita policial, l’enginy ràpid per conjuminar una mentida convincent, tot això va passar durant uns segons per la ment d’aquella dona anònima, justa i humil, i la meva amiga va salvar la vida. 

Els qui són reconeguts a Yad Vashem com a justos reben una medalla amb una frase del Talmud: “Qui salva una vida salva tot l’univers”. Molts més no rebran reconeixement públic, però van significar la salvació anònima de milers de persones. Són els qui van mantenir, per damunt de tot, la fidelitat a les persones, per damunt d’idees, d’ideologies, de projectes i de promeses electorals. A la portera, a qui segur que havien ensenyat el manament del "no mentiràs", aquella mentida li va obrir segur les portes del cel. La meva amiga no parlava mai de veritat, parlava de fidelitat. 

Aquesta setmana llegia que s’han de repetir les eleccions a Àustria, on les forces d’extrema dreta van perdre fa poc les eleccions per molt pocs vots. A la pàtria de Hitler. Arreu d’Europa, també a Alemanya, proliferen els partits ultradretans. A França, malgrat la seva grandeur i el reconeixement dels errors passats, també despunten amb virulència. A Anglaterra augmenta el racisme. I a les fronteres de l’imperi s’apleguen camps de refugiats que no vol ningú, mentre que a la Mediterrània s’ofeguen els infants fugitius. Si el pare de la meva amiga hagués hagut de travessar el mar, a començaments del segle XX, potser no hauria sobreviscut i la meva amiga no hauria nascut mai.

Em pregunto quins seran, avui, els justos de les nacions.