La meva Barcelona de barri

M’han vingut ganes d’explicar la meva Barcelona de barri...

La del barri de sant Antoni, menestral a redós del Mercat i dels Encants, que ja no ho eren però en guardaven el nom. La vaqueria de davant de casa que tenia una vaca de debò i lleteres d’alumini i que després va canviar per una Lechería on deien que la dona a més de vendre llet prestava diners amb interessos. La botiga de pollastres de la senyora Victòria, on havies de baixar unes escaletes, i ella migpartia el cap dels conills amb aquelles tisores immenses clavades a la taula, on s’arrengleraven flamets de sang de pollastre i crestes de gall vermelles. El fill de la senyora Victòria que caminava tot el dia amunt i avall entre dos plàtans del carrer parlant sol en veu alta, de qui deien que era una gran intel·ligència matemàtica feta malbé per alguna droga. El convent dels Salesians, on sempre feien les misses en castellà i anàvem al cambril a veure Maria Auxiliadora, i la Parròquia de la Preciosíssima Sang, on em van batejar i em va confirmar el bisbe de Colofó, i els capellans parlaven català al carrer i després a missa. El carro de fusta que no sé què duia, i parava davant de casa, tirat per un ruc amb orelleres i una gran bossa de pinso penjada al morro, i els fems que anava deixant al carrer i que recollien uns escombriaires amb gorra i uns grans cabassos grisos. El refilet llarg i acabat en punxa aguda de l’esmolet de fulles i ganivets que s’instal·lava una mica més enllà de la vaqueria. El sabater que vivia al primer de la casa del davant i feia sandàlies ortopèdiques a mida i on tot el pis feia ferum de gat perquè ningú no castrava els gats llavors.

La bandera espanyola al balcó quan per la Gran Via passava alguna cosa que no entenia i que tenia a veure amb aquell senyor que havia guanyat la guerra als rebels rojos. La bandera espanyola al balcó els dies de processó en què portaven una marededéu per sota casa i li tiràvem roses naturals que quedaven a la vorera. La ignorància que hi havia cap més bandera, la ignorància que aquella era obligada per a tots els carrers a prop de la Gran Via.

L’entrada a l’escola de monges als quatre anys on el primer que van fer fou ensenyar a resar el Parenostre en castellà, per força, perquè en català es veu que no valia. La mestra vella de primària que mai, mai, no va pronunciar ni un bon dia ni un adéu en català, i que afegia una t a totes les paraules castellanes acabades en r. Mart, empezart, rezart. El castellà es devia pronunciar així, doncs, si ho feia la mestra. Les companyes que mai, mai, no van parlar català a l’escola. Era normal. Ningú no ens va dir que podia ser d’una altra manera.

Les lectures pietoses en castellà, els tebeos, la família Ulises cada setmana, l’imaginari virolat dels quioscs. Ningú no es preguntava per què autors catalans escrivien històries en castellà. Era normal. Ningú no ens va dir que podia ser d'una altra manera.

A casa, els volums relligats per l’avi, del Patufet dels anys vint, els acudits d’en Cornet i de l’Opisso, les pàgines viscudes i els dibuixos d’en Junceda, les xarades, els jocs d’enginy, les poesies d’en Clovis Eimeric. Als prestatges del pare. Ningú més no els llegia. Ningú sabia què era el Patufet. Era normal. Ningú no es va preguntar per què no es publicava cada setmana i no estava al quiosc al costat dels altres.

Vaig saber que hi havia hagut una primera guerra mundial gràcies al Patufet i als dibuixos d’aviadors anglesos, vaig conèixer la guerra dels boers pel Gegant dels Aires d’en Folch i Torres. A l’escola m’ensenyaven Viriato, caudillo lusitano. Vaig aprendre el català de la família, occidental, muntanyenc. Alguns se’n reien. Era normal. Però no gaires, perquè fora de casa era millor no parlar mai català, sobretot amb la policia o els urbanos. Els guionistes de Temps de Silenci deuen ser tots més joves de quaranta anys. L’accent occidental dels immigrants de muntanya a ciutat, les paraules evidents que ara ningú no diu. Vaig entendre la meva infantesa quan vaig llegir Càmfora, de la Maria Barbal, igual com molts deuen haver entès la vida llegint Carrer Bolívar. Ningú no en parla. També deu ser normal.

El Cavall Fort que va entrar a casa com una mostra d’amor i de respecte envers els nois i les nois que l’han de llegir, en un temps en què  ningú no parlava de respecte als infants. L’oncle capellà de Solsona que va arribar una tarda amb el tren portant l’Infantil, on sortia un divertit rei Pepet. Els minyons escoltes en català, en Jep i en Fidel, en Jan i en Trencapins. L’inefable, impagable, il·lustríssim Albert Jané i la seva tossuda tasca callada i mal agraïda.

El barri menestral on hi havia molts pisos de lloguer i on les cases encara tenien l’aplec esglaonat de classes socials que volia en Cerdà. El plàtan que endinsava les fulles a la tribuna humida del principal i que ens donava oxigen, deia l’àvia. L’ascensor modernista que feia pudor de resclosit i que només agafàvem per anar a estendre la roba al terrat, els llençols, de tant en tant. L’escala de marbre fosca que es tornava cada cop més lluminosa com més amunt s’enfilava l’ascensor, sotraguejant. L’ascensor de vidre que només servia per pujar, mai per baixar. La portera vídua que es deia Matilde i que vivia amb la filla i la néta, que es deia Lolín, com la del tebeo, i a qui va enganyar un alemany que es feia passar per solter ric i que tenia família a la seva terra. El relat sentit sobre el porter que hi havia abans, seriós i respectable, que un dia la policia va detenir perquè era un dels lladres de pisos més buscats de la ciutat, i en temps del qual no hi havia hagut ni un sol robatori al barri.

Les caminades fins al passeig de l’Exposició, a la plaça d’Espanya, amb l’àvia, o a l’avinguda Mistral, el tobogan, els jocs a la sorra. Per berenar, el pa de pagès que ens portava una pagesa d’Igualada, la Pepeta, cada dimarts, i que durava tota la setmana. Per arribar a l’Exposició passàvem pel davant del Canòdrom, amb el soroll de gossos i la fortor de bèsties. Hi havia carnisseries de carn de cavall, o potser era perquè la plaça de toros era allà mateix, i el Matadero, i se’m barreja la fortor d’uns i altres. No ho sé.

Les cançons del celobert, la ràdio, la incipient televisió en blanc i negre. Eurovisió i la Massiel, el la la la omnipresent. Ningú no ens va dir que es podia cantar en català. La Font del Gat, la Pastoreta, apreses a casa. Les cançons d’en Llongueres, que la mare cantava a trossos, desafinant. A casa. La col·lecció de goigs, que s'havien de dir Gozos. Els de la Mercè, fets per Verdaguer, llavors no ho sabia. Princesa de Barcelona. El poeta del poble, Verdaguer, que havia tingut un enterrament multitudinari (no era Verdaguer, era Mossèn Cinto), llegit en català prenormatiu, l’únic en què s’autoritzava la publicació, i encara perquè era de missa. Era normal. Vora la mar de Lusitània un dia...

La parròquia on anàvem al pla pilot de catequesi tot just acabat el Vaticà II, els fills de menestrals i treballadors, i a missa els diumenges. Molt poques famílies del barri tenien llavors estudis universitaris. Hi havia els de la botiga d’electricitat, el fill del sastre orgullós dels pantalons que li havia fet el seu pare, l’adolescent rebel que canviava el nom per un de més modern i estranger, l’invident que havíem d’acompanyar a casa, els cinc fills enjogassats i trapelles d’un pare cec i una mare decidida i formigueta. Alguns mestres. El mariner retirat que portava la creu el divendres sant balancejant-se com a coberta. El pintor del Cercle de Sant Lluc que ajudava meticulós a la litúrgia i que per Nadal enviava un gravat de boix amb un poema seu. Es va casar quan passava dels setanta amb una dona de la seva edat. Vaig trobar un oli signat per ell en un antiquari, no fa gaires anys, el vaig comprar, in memoriam.

A la parròquia vaig aprendre que la pena de mort no és digna ni humana, que l’església ha d’estar separada de l’estat, que el divorci no és pecat, que no és dolent que les dones treballin fora de casa, que homes i dones són iguals. Debatre-ho era normal. No sabíem que havia passat alguna cosa allà als Caputxins de Sarrià i que els nostres mossens també hi eren. Ningú no ens ho va explicar. Era normal. Fèiem els debats en català, les misses en català. Era normal. Ningú no em va obligar a resar en castellà. Fèiem cartells de grup discutint l’ortografia de cada paraula. Teníem el Fabra al costat del missal. El pare m’havia ensenyat català amb els textos d’en Marvà i amb dictats diaris. En Folch i Torres m’havia ensenyat estil. L’àvia m’havia ensenyat les paraules del Pallars.

Tot això era el meu barri, abans de 1975. Llavors, als anys vuitanta, vaig aprendre que hi havia una altra bandera que tenia una franja lila. Gràcies a la crònica de Jaume I explicada als infants havia après que hi havia un escut amb quatre barres. El meu pare m’explicava que hi havia d’haver quatre columnes al passeig de l’Exposició i que mai no les hi van deixar posar. Llavors vaig aprendre per què no es publicava el Patufet, per què no es publicava l’Esquella de la Torratxa, ni el Be Negre, ni el Cu-Cut, ni els contes de l’Esquitx o del Virolet. Llavors, als anys vuitanta, vaig aprendre que hi havia hagut Mancomunitat i que hi havia hagut República, i que els rojos no havien estat els rebels. Vaig saber que aquell conegut del meu pare que era del poble del costat havia estat afusellat tot i ser President dels catalans.

Aquest era el meu barri. He canviat d’accent, però encara maldo per incloure carallot i xinar en les meves traduccions, amb cruixir de dents d’editorials que només miren el negoci. Encara se m’escapa demanar algun guier a la carnisseria del súper, i guardo tots els vells Patufets.

M’han vingut ganes d’explicar la meva Barcelona.

Sobre rànquings universitaris i funció social

Llegeixo que la Universitat de Barcelona, la meva, torna a liderar les universitats espanyoles en els rànquings internacionals, i me n’alegro. Les altres universitats catalanes tampoc no hi fan cap mal paper. Com que la UB queda en el lloc 160 del rànquing QS, després sortirà algun diari espanyol dient allò de “cap universitat espanyola entre les cent-cinquanta millors del món”, per dissimular que la millor d’Espanya és catalana, i que les altres queden per sota del dos-cents, però això ja entra en les meravelles comunicatives a què ens tenen acostumats els veïns.

Els rànquings són una cosa molt complicada. N’hi ha molts, i cada un fa servir criteris molt diferents i complexos, alguns d’objectius i d’altres de molt subjectius. Els rànquings també són objecte de rànquing, en qüestió de prestigi internacional, i confesso que sempre m’he perdut al cap de mitja hora de sentir explicacions. S’ha de navegar amb brúixola per entendre’ls. Tanmateix, no puc deixar d’alegrar-me que, siguin com siguin, la meva universitat s’hi trobi en bona posició, i que això també valgui per a moltes altres de catalanes, perquè per competència que hi hagi, legítima i bona, no deixa de ser el sistema universitari català. Ara bé, hi ha coses que els rànquings no mesuren i que, com a societat, hem de tenir en compte.

La universitat, avui dia, compleix una funció social indiscutible. Una gran quantitat de població accedeix als estudis universitaris de grau, només cal veure les xifres de la Selectivitat de cada any i el tant per cent d’aprovats. Això condueix a la massificació universitària, a la necessitat de donar resposta a la demanda de molts graus més o menys de moda, a la necessitat de tenir professorat preparat, instal·lacions, recursos, i al deure d’ensenyar correctament tots els milers de ciutadans que cada any entren al sistema universitari. En aquest nivell podem parlar de bon professorat, però no podem parlar de gran recerca, de premis Nobel, de patents, de grans instal·lacions científiques, de publicacions d’impacte o d’innovació empresarial. Hi ha algun rànquing que mesura la ratio d’alumnes/professor, però aquestes xifres acostumen ser estadística pura, mitjanes, xifres teòriques. Hi ha graus que tenen poc professorat i molt alumnat, al costat d’altres on la proporció és més equilibrada. També hi ha graus on el nivell de l’alumnat que arriba no és el que hauria de ser en una universitat, perquè el nivell de l’educació secundària no és igual a tot arreu ni tampoc excel·lent, perquè hi ha carreres que es trien per nota i no per vocació, perquè la universitat també és una manera d’allargar l’entrada al món laboral cada cop més difícil, i per unes quantes raons més. Això no vol dir que la universitat hagi de renunciar a acollir els qui hi volen entrar: vol dir que les dificultats per dur a terme graus de qualitat, on els graduats surtin amb un nivell digne sigui quin sigui el que tinguessin d’entrada, són més altes i posen més reptes al professorat i a la institució.

Ho mesuren, això, els rànquings? em sembla que no. Més aviat el contrari: una bona feina de tutoria és la que guia els estudiants que han entrat desorientats a primer i els adverteix dels possibles errors en la tria dels estudis, i els redirigeix. Això es tradueix en taxa d’abandonament per a alguns graus, i per tant, valoració negativa. Una bona feina de professorat és la que es dedica a guiar l’alumnat, sobretot dels primers cursos, escoltar-los un a un, intentar compensar-ne les mancances i encarrilar-los perquè trobin la manera d’aprofitar millor el grau, suplir les deficiències, engrescar-los... Ho mesuren, els rànquings? més aviat no, diria.

I tot això, en una institució que ha patit retallades gravíssimes de pressupost, que ha vist eliminada l’autonomia de facto en els darrers anys, que ha de demanar permís per contractar el professorat abnegat i que no pot dedicar ni una engruna a comprar llibres, per exemple. No sé si els rànquings mesuren la proporció entre resultats acadèmics i pressupost. Em sembla que tampoc.

Per si fos poc, els rànquings mesuren la internacionalització. Això no està gens malament. Ara bé, el parany és creure que els vinguts de fora són millors que els d’aquí. Passejar-se per l’estranger, fer contactes, entrar en xarxes de recerca, conèixer altres maneres de fer és desitjable i necessari, però l’excel·lència universitària es mesura, entenc, per la dedicació a la feina, pel coneixement de la matèria que s’imparteix, i per la recerca que hom es capaç de fer i que, al meu parer, ha de repercutir en la docència, ni que sigui en forma d’entusiasme del professorat per allò que ensenya.

Al costat dels criteris d’excel·lència dels rànquings, convindria que la societat es fixés en la feina del professorat de fons, en la capacitat d’educar els milers de ciutadans que entren cada any a la universitat sense pretensió d’esdevenir premis Nobel de res, en la capacitat de crear una societat més culta i més educada. Una feina difícil d’objectivar en criteris i que normalment es fa en detriment d’altres de més lluïdes, com ara publicar, anar a congressos o participar en equips punters. Aquesta tasca social, de fons, feta amb imaginació i sense recursos, és l’autèntica transmissió de coneixement de la universitat i l’impacte immediat difícilment mesurable.

En això, em sembla que tenim les millors universitats de l’Estat i d’Europa.