Sobre rànquings universitaris i funció social

Llegeixo que la Universitat de Barcelona, la meva, torna a liderar les universitats espanyoles en els rànquings internacionals, i me n’alegro. Les altres universitats catalanes tampoc no hi fan cap mal paper. Com que la UB queda en el lloc 160 del rànquing QS, després sortirà algun diari espanyol dient allò de “cap universitat espanyola entre les cent-cinquanta millors del món”, per dissimular que la millor d’Espanya és catalana, i que les altres queden per sota del dos-cents, però això ja entra en les meravelles comunicatives a què ens tenen acostumats els veïns.

Els rànquings són una cosa molt complicada. N’hi ha molts, i cada un fa servir criteris molt diferents i complexos, alguns d’objectius i d’altres de molt subjectius. Els rànquings també són objecte de rànquing, en qüestió de prestigi internacional, i confesso que sempre m’he perdut al cap de mitja hora de sentir explicacions. S’ha de navegar amb brúixola per entendre’ls. Tanmateix, no puc deixar d’alegrar-me que, siguin com siguin, la meva universitat s’hi trobi en bona posició, i que això també valgui per a moltes altres de catalanes, perquè per competència que hi hagi, legítima i bona, no deixa de ser el sistema universitari català. Ara bé, hi ha coses que els rànquings no mesuren i que, com a societat, hem de tenir en compte.

La universitat, avui dia, compleix una funció social indiscutible. Una gran quantitat de població accedeix als estudis universitaris de grau, només cal veure les xifres de la Selectivitat de cada any i el tant per cent d’aprovats. Això condueix a la massificació universitària, a la necessitat de donar resposta a la demanda de molts graus més o menys de moda, a la necessitat de tenir professorat preparat, instal·lacions, recursos, i al deure d’ensenyar correctament tots els milers de ciutadans que cada any entren al sistema universitari. En aquest nivell podem parlar de bon professorat, però no podem parlar de gran recerca, de premis Nobel, de patents, de grans instal·lacions científiques, de publicacions d’impacte o d’innovació empresarial. Hi ha algun rànquing que mesura la ratio d’alumnes/professor, però aquestes xifres acostumen ser estadística pura, mitjanes, xifres teòriques. Hi ha graus que tenen poc professorat i molt alumnat, al costat d’altres on la proporció és més equilibrada. També hi ha graus on el nivell de l’alumnat que arriba no és el que hauria de ser en una universitat, perquè el nivell de l’educació secundària no és igual a tot arreu ni tampoc excel·lent, perquè hi ha carreres que es trien per nota i no per vocació, perquè la universitat també és una manera d’allargar l’entrada al món laboral cada cop més difícil, i per unes quantes raons més. Això no vol dir que la universitat hagi de renunciar a acollir els qui hi volen entrar: vol dir que les dificultats per dur a terme graus de qualitat, on els graduats surtin amb un nivell digne sigui quin sigui el que tinguessin d’entrada, són més altes i posen més reptes al professorat i a la institució.

Ho mesuren, això, els rànquings? em sembla que no. Més aviat el contrari: una bona feina de tutoria és la que guia els estudiants que han entrat desorientats a primer i els adverteix dels possibles errors en la tria dels estudis, i els redirigeix. Això es tradueix en taxa d’abandonament per a alguns graus, i per tant, valoració negativa. Una bona feina de professorat és la que es dedica a guiar l’alumnat, sobretot dels primers cursos, escoltar-los un a un, intentar compensar-ne les mancances i encarrilar-los perquè trobin la manera d’aprofitar millor el grau, suplir les deficiències, engrescar-los... Ho mesuren, els rànquings? més aviat no, diria.

I tot això, en una institució que ha patit retallades gravíssimes de pressupost, que ha vist eliminada l’autonomia de facto en els darrers anys, que ha de demanar permís per contractar el professorat abnegat i que no pot dedicar ni una engruna a comprar llibres, per exemple. No sé si els rànquings mesuren la proporció entre resultats acadèmics i pressupost. Em sembla que tampoc.

Per si fos poc, els rànquings mesuren la internacionalització. Això no està gens malament. Ara bé, el parany és creure que els vinguts de fora són millors que els d’aquí. Passejar-se per l’estranger, fer contactes, entrar en xarxes de recerca, conèixer altres maneres de fer és desitjable i necessari, però l’excel·lència universitària es mesura, entenc, per la dedicació a la feina, pel coneixement de la matèria que s’imparteix, i per la recerca que hom es capaç de fer i que, al meu parer, ha de repercutir en la docència, ni que sigui en forma d’entusiasme del professorat per allò que ensenya.

Al costat dels criteris d’excel·lència dels rànquings, convindria que la societat es fixés en la feina del professorat de fons, en la capacitat d’educar els milers de ciutadans que entren cada any a la universitat sense pretensió d’esdevenir premis Nobel de res, en la capacitat de crear una societat més culta i més educada. Una feina difícil d’objectivar en criteris i que normalment es fa en detriment d’altres de més lluïdes, com ara publicar, anar a congressos o participar en equips punters. Aquesta tasca social, de fons, feta amb imaginació i sense recursos, és l’autèntica transmissió de coneixement de la universitat i l’impacte immediat difícilment mesurable.

En això, em sembla que tenim les millors universitats de l’Estat i d’Europa.