dimarts, 25 d’octubre de 2016

Epiqueia


L’actitud del comitè federal del PSOE aquestes darreres setmanes i la conseqüència que tindrà, previsiblement, en el govern de l’Estat espanyol m’ha fet recordar un mot força oblidat avui dia, el de l’epiqueia, del grec ἐπιείκεια, sentit comú en l’aplicació de la llei, equitat. Plató i Aristòtil s’hi van referir, amb sentits una mica diferents. Ve a dir, per fer-ho ràpid, que quan l’aplicació estricta de la llei fa perillar el bé comú, és lícit saltar-se-la.
Hi ha molts milions de votants socialistes que, quan van votar, ho van fer perquè no volien cap més govern del PP. Ara es troben que el seu vot haurà valgut per fer precisament Rajoy president, gràcies a l’abstenció del PSOE que, pel que es veu, va ser l’opció majoritària en el Comitè Federal de diumenge passat, per tant, els diputats socialistes, en fidel obediència a les consignes del partit, s’hauran d’abstenir.
Hauran? la disciplina de partit és una llei més sagrada que les lleis divines, força desvalorades avui dia. Tothom vota el mateix (cosa que d’altra banda fa pensar que potser ens podríem estalviar la comèdia dels diputats, cada partit podria tenir un nombre de vots abstracte i amb mitja dotzena de portaveus ja fem) i de tant en tant, com si fos una graciosa mercè de la divinitat de la cúpula, es concedeix llibertat de vot als diputats. No és el cas ara, no juguem!
Què passa si la disciplina de partit es trenca? que hi ha represàlies, càstig, sanció i fins i tot risc d’expulsió per al responsable, però és un diputat, elegit pel poble, per tant, el seu vot és perfectament vàlid. Dels diputats socialistes que assistiran a la sessió d’investidura de Rajoy, no tots ho veuen clar. Pel que sembla, hi ha veus crítiques amb l’abstenció. Al carrer, allò que s’anomena “les bases”, o sigui, la gent normal i corrent que vota, no entén gens la disciplina aquesta que fa que el seu vot, que al capdavall és l’únic que mana, vagi a parar justament al partit contrari, hi ha hagut militants que s’han donat de baixa i hi ha gran descontentament, es preveuen manifestacions, justificades, em sembla. Hom es pregunta, també, quines són les converses privades i les negociacions que han dut a aquesta decisió. De franc, el PSOE no s’abstindrà, segur. Els telèfons deuen treure fum.
No hi ha cap diputat decidit a practicar l’epiqueia? La disciplina de partit ni tan sols no és una llei, és una norma d’organització interna i prou.  En canvi, de l’abstenció a les Corts en resulta un govern de dretes que ha arruïnat l’Estat espanyol i que es troba fins al coll de casos de corrupció als tribunals, i per quatre anys més. L’abstenció és un càrrec de consciència, o ho hauria de ser. L’epiqueia, en aquest cas, està més que justificada per al bé comú. Trencar la disciplina de vot, votar en contra de la investidura, guardar la consciència neta com a ciutadà, com a diputat i com a socialista, seria un acte de noblesa personal que potser es podria esperar d’uns quants diputats, catalans i espanyols. Potser tampoc no canviaria res, però almenys donaria un toc d’esperança a la ciutadania envers els polítics, envers la consciència del bé comú, faria pensar que potser sí que té sentit la política. Pel bé comú, potser es podrien sacrificar uns quants diputats i trencar la disciplina de partit, assumir les conseqüències. Hi guanyarien dignitat i respecte, dels altres i de si mateixos.

No he votat mai socialista, però m’agradaria que hi hagués una mica de sentit comú, de consciència i de seny. Això és el que vol dir epiqueia. És una paraula en desús, ja ho sé.

dimecres, 12 d’octubre de 2016

Les mares soles també tenen dret a aprendre llatí (o com enfonsar les dones en la incultura)

Llegeixo amb estupor aquest nou invent lingüístic de les famílies monomarentals. Resulta que a no sé qui (sí que ho sé) se li ha acudit que cal protegir les famílies amb només mare i fills, i pocs ingressos. Benvinguda idea, encara que ja n'he parlat en altres ocasions, es podria fer millor a partir del que permet el decret del 2009, però per algun lloc es comença.
Ara bé, destruir el llenguatge és una manera d'afavorir aquestes dones? Monoparental, com molt bé recorda el Termcat (http://www.termcat.cat/ca/Comentaris_Terminologics/Finestra_Neologica/76/, que per això el tenim i està format per lingüistes (homes i dones) experts de debò, ve del llatí parens, que ve de parere, és a dir, donar a llum. Si algú es pogués queixar de la paraula serien els homes, que no pareixen, però el terme "parent" s'aplica a qualsevol persona, home o dona, que formi part de la mateixa família. Monoparental és la família que només té un progenitor, home o dona, i monoparental femenina la forma correcta per designar la família on només hi ha mare.
Assistim massa sovint a la deformació del llenguatge en nom d'una pretesa visibilització de la dona. No tinc gens clar que desdoblar en masculí i femení faci disminuir els casos de violència masclista, però segur que invents com donanatge en comptes d'homenatge i monomarental en comptes de monoparental no ajuden gens a la dona. 
La història de la llengua, l'etimologia, la correcció sintàctica, l'abundància de vocabulari, fins i tot la criticada ortografia, són part de l'educació i de la cultura, de la que s'adquireix a l'escola i a la universitat, quan hi ha recursos per anar-hi, de la que es demana en els llocs de treball ben remunerats. Amb totes les reserves històriques que vulgueu, llegiu Pygmalion, de Bernard Shaw (la pel·lícula My Fair Lady), i l'adaptació catalana del Pigmalió de Joan Oliver.
Es parla de treure les dones pobres de les situacions de marginació, es parla, amb un altre neologisme (o anglicisme) infumable, d'empoderar les dones, o sigui, de donar-los poder. Això del poder mereix un apunt a part que tocarà un altre dia, però em pregunto: deformar la llengua i negar-los l'accés a la llengua culta és una manera de donar-los poder? O es una manera de situar-les més aviat al marge de la societat educada en la història, la lingüística, el llatí, la riquesa de vocabulari i la filosofia?
Les famílies monoparentals han de tenir prou recursos perquè els fills vagin a la universitat i perquè les mares no hagin de treballar tot el dia en feines mal pagades. Els programes d'ajut han de subvencionar amb diners, però també amb cultura, amb educació, amb formació, amb possibilitats d'ascens social. Dir-los monomarentals és marginar-les de l'educació, és designar-les amb una singular estrella groga que potser sí que les fa visibles, però per fer-les ridícules. Les mares soles no s'ho mereixen. 
La manca de cultura és discriminatòria. No afegiu incultura a la incultura. Deixeu que les dones també estudiïn llatí!


dimarts, 4 d’octubre de 2016

Mínim històric de fumadors a Catalunya. I els fumadors passius?

(minut 14.42) que el consum de tabac està en mínims històrics a Catalunya, però que encara hi ha un de cada quatre catalans que fuma, més d’un milió i mig de persones.
M'alegro molt que la xifra baixi. Ara bé, opino que Salut Pública no s’hauria de preocupar només d’encoratjar aquest milió i mig de fumadors a deixar-ho. Penso que Salut Pública, o qui fos, s’hauria de preocupar molt més pels fumadors passius que no ho poden deixar ni que vulguin. Si un de cada quatre catalans fuma, vol dir que n’hi ha tres més que tenen risc de fumar passivament. Potser les estadístiques no van ben bé així, i ja se sap que els números són una cosa i la realitat una altra, però el problema no està ben enfocat.
La llei que regula el consum de tabac és del 2005 i fou revisada el 2010 amb grans esgarips, per tot allò dels bars i restaurants que havien fet obres, etc. Pel que semblava, s’havia prohibit fumar a tots els recintes de l’Administració Pública i a tots els centres d’ensenyament, i allà on hi hagués tracte amb el públic.... Per tant, tots contents, ningú parla del tabaquisme passiu i es veu que els esforços se centren a fer que els fumadors deixin de fumar. Res més. Ja no deuen existir fumadors passius per força.
La intenció és lloable, però també hi haurà qui critiqui l’intervencionisme de l’Estat (del Govern) o fins i tot la hipocresia que representa un negoci mundial de tabac que mou milers de milions de dòlars, al costat de l’estímul oficial per deixar de fumar, i ho entenc. Tot plegat fa ferum de capitalisme ferotge, amb bones intencions polítiques que no hi poden fer gaire. No sóc partidària de la il·legalització del tabac, perquè almenys ara els fumadors saben que fumen nicotina i no ves a saber què. El control de qualitat no està mai malament, fins i tot en els verins, i els impostos tampoc no estan malament. D’altra banda, considero sobretot que l’individu té dret a fer ús de la seva llibertat, sempre que sigui a consciència, per tant, que n’estigui informat. L'Estat no ha de suplir la voluntat dels ciutadans per decidir el que volen fer amb la seva vida. 
Per això penso que l’Administració ha d’informar del risc de fumar, i dur a terme polítiques de prevenció sobretot amb la gent jove, però crec que hi ha un punt en què intervé la llibertat de l’individu per decidir córrer el risc, igual com cal advertir dels perills del sedentarisme i del consum de greixos, però l’individu pot decidir no fer-ne cas. Especialment jo, que he triat no córrer el risc de cap luxació o traumatisme per pràctica esportiva.
Ara bé, si d’algú s’ha de preocupar particularment l’Administració és de la població que no pot exercir la llibertat de no fumar, és a dir, dels fumadors passius. Cap fumador passiu no pot sotmetre’s a cap programa subvencionat (o no) de deixar l’hàbit, ha de dependre que els altres ho decideixin. Els fumadors passius depenen dels infarts, càncers, pneumotòrax i ictus del seu entorn, mireu si és trist. O simplement de la voluntat d’altri, mai de la seva. Aquí és on realment ha d’actuar l’Administració de Salut Pública: a assegurar-se que ningú, absolutament ningú, no es vegi obligat a fumar passivament en contra de la seva voluntat. 
Perquè, evidentment, hom pot acceptar la companyia de la parella, els amics, els fills, els veïns, els coneguts que fumen. Això és la vida privada. Però ningú no s’ha de trobar a la feina en la disjuntiva d’empassar-te el tabac dels altres o fer malament la feina, o negligir les funcions, o deixar de parlar amb la gent. Ni ha d’exigir el compliment de la llei o queixar-se. La llei s’ha de complir i punt, i l’Administració ha de vigilar perquè no hi hagi cap escletxa que permeti burlar-la. El dret, em diuen els juristes, sempre és interpretació, i fins i tot la molt detallista llei contra el tabac permet alguna interpretació abusiva que, si no té el control de l’autoritat, a la pràctica fa que els treballadors (públics i de l’ensenyament) acabin fumant passivament per força. Escales, passadissos, racons, avantsales d’aules, llocs que es consideren “oberts” tot i que estan tancats per quatre parets i una teulada i on no et mulles si plou, llocs de pas que també ho són de convivència, llindars, portes... i el fumador passiu aguanta, obligat a interactuar amb col·legues i públic en general, a respondre consultes, parlar, tractar de temes professionals mentre s'empassa el fum de l'interlocutor. Amb l'afegitó que hi ha fumadors que consideren intolerant la protesta dels fumadors passius. Esmentar la llei és carca i intolerant. Fumar és transgredir la llei, això és progre. Hi ha una culpabilització moral encoberta (o no) dels fumadors passius que reclamen no ser-ho.
Mai un funcionari (o un treballador de qualsevol categoria), en acte de servei i en exercici de les seves funcions, en el recinte de l’Administració pública, o d’una institució d’ensenyament públic, no s’ha de veure obligat a fumar passivament. A d’altres llocs tampoc, però la casuística és llarga. Ni cap client, usuari que diuen ara, convidat, estudiant, ningú, no s’ha de veure obligat a fumar passivament si pregunta una informació pertinent a un treballador que fuma en el recinte, per exemple. Que consti que els exemples són reals, sense posar-hi noms, tant d’institucions públiques d’ensenyament superior com d’institucions nostrades de cultura.
D’això sí que se n’ha de preocupar Salut Pública, i amb molt més delit que de fer programes de deshabituació del tabac. S’ha de preocupar dels que no són lliures per deixar de respirar tabac, o sigui, dels fumadors passius per obligació.

S’ha de preocupar de fer complir la llei.

divendres, 23 de setembre de 2016

La meva Barcelona de barri

M’han vingut ganes d’explicar la meva Barcelona de barri...
La del barri de sant Antoni, menestral a redós del Mercat i dels Encants, que ja no ho eren però en guardaven el nom. La vaqueria de davant de casa que tenia una vaca de debò i lleteres d’alumini i que després va canviar per una Lechería on deien que la dona a més de vendre llet prestava diners amb interessos. La botiga de pollastres de la senyora Victòria, on havies de baixar unes escaletes, i ella migpartia el cap dels conills amb aquelles tisores immenses clavades a la taula, on s’arrengleraven flamets de sang de pollastre i crestes de gall vermelles. El fill de la senyora Victòria que caminava tot el dia amunt i avall entre dos plàtans del carrer parlant sol en veu alta, de qui deien que era una gran intel·ligència matemàtica feta malbé per alguna droga. El convent dels Salesians, on sempre feien les misses en castellà i anàvem al cambril a veure Maria Auxiliadora, i la Parròquia de la Preciosíssima Sang, on em van batejar i em va confirmar el bisbe de Colofó, i els capellans parlaven català al carrer i després a missa. El carro de fusta que no sé què duia, i parava davant de casa, tirat per un ruc amb orelleres i una gran bossa de pinso penjada al morro, i els fems que anava deixant al carrer i que recollien uns escombriaires amb gorra i uns grans cabassos grisos. El refilet llarg i acabat en punxa aguda de l’esmolet de fulles i ganivets que s’instal·lava una mica més enllà de la vaqueria. El sabater que vivia al primer de la casa del davant i feia sandàlies ortopèdiques a mida i on tot el pis feia ferum de gat perquè ningú no castrava els gats llavors.
La bandera espanyola al balcó quan per la Gran Via passava alguna cosa que no entenia i que tenia a veure amb aquell senyor que havia guanyat la guerra als rebels rojos. La bandera espanyola al balcó els dies de processó en què portaven una marededéu per sota casa i li tiràvem roses naturals que quedaven a la vorera. La ignorància que hi havia cap més bandera, la ignorància que aquella era obligada per a tots els carrers a prop de la Gran Via.
L’entrada a l’escola de monges als quatre anys on el primer que van fer fou ensenyar a resar el Parenostre en castellà, per força, perquè en català es veu que no valia. La mestra vella de primària que mai, mai, no va pronunciar ni un bon dia ni un adéu en català, i que afegia una t a totes les paraules castellanes acabades en r. Mart, empezart, rezart. El castellà es devia pronunciar així, doncs, si ho feia la mestra. Les companyes que mai, mai, no van parlar català a l’escola. Era normal. Ningú no ens va dir que podia ser d’una altra manera.
Les lectures pietoses en castellà, els tebeos, la família Ulises cada setmana, l’imaginari virolat dels quioscs. Ningú no es preguntava per què autors catalans escrivien històries en castellà. Era normal. Ningú no ens va dir que podia ser d'una altra manera.
A casa, els volums relligats per l’avi, del Patufet dels anys vint, els acudits d’en Cornet i de l’Opisso, les pàgines viscudes i els dibuixos d’en Junceda, les xarades, els jocs d’enginy, les poesies d’en Clovis Eimeric. Als prestatges del pare. Ningú més no els llegia. Ningú sabia què era el Patufet. Era normal. Ningú no es va preguntar per què no es publicava cada setmana i no estava al quiosc al costat dels altres.
Vaig saber que hi havia hagut una primera guerra mundial gràcies al Patufet i als dibuixos d’aviadors anglesos, vaig conèixer la guerra dels boers pel Gegant dels Aires d’en Folch i Torres. A l’escola m’ensenyaven Viriato, caudillo lusitano. Vaig aprendre el català de la família, occidental, muntanyenc. Alguns se’n reien. Era normal. Però no gaires, perquè fora de casa era millor no parlar mai català, sobretot amb la policia o els urbanos. Els guionistes de Temps de Silenci deuen ser tots més joves de quaranta anys. L’accent occidental dels immigrants de muntanya a ciutat, les paraules evidents que ara ningú no diu. Vaig entendre la meva infantesa quan vaig llegir Càmfora, de la Maria Barbal, igual com molts deuen haver entès la vida llegint Carrer Bolívar. Ningú no en parla. També deu ser normal.
El Cavall Fort que va entrar a casa com una mostra d’amor i de respecte envers els nois i les nois que l’han de llegir, en un temps en què  ningú no parlava de respecte als infants. L’oncle capellà de Solsona que va arribar una tarda amb el tren portant l’Infantil, on sortia un divertit rei Pepet. Els minyons escoltes en català, en Jep i en Fidel, en Jan i en Trencapins. L’inefable, impagable, il·lustríssim Albert Jané i la seva tossuda tasca callada i mal agraïda.
El barri menestral on hi havia molts pisos de lloguer i on les cases encara tenien l’aplec esglaonat de classes socials que volia en Cerdà. El plàtan que endinsava les fulles a la tribuna humida del principal i que ens donava oxigen, deia l’àvia. L’ascensor modernista que feia pudor de resclosit i que només agafàvem per anar a estendre la roba al terrat, els llençols, de tant en tant. L’escala de marbre fosca que es tornava cada cop més lluminosa com més amunt s’enfilava l’ascensor, sotraguejant. L’ascensor de vidre que només servia per pujar, mai per baixar. La portera vídua que es deia Matilde i que vivia amb la filla i la néta, que es deia Lolín, com la del tebeo, i a qui va enganyar un alemany que es feia passar per solter ric i que tenia família a la seva terra. El relat sentit sobre el porter que hi havia abans, seriós i respectable, que un dia la policia va detenir perquè era un dels lladres de pisos més buscats de la ciutat, i en temps del qual no hi havia hagut ni un sol robatori al barri.
Les caminades fins al passeig de l’Exposició, a la plaça d’Espanya, amb l’àvia, o a l’avinguda Mistral, el tobogan, els jocs a la sorra. Per berenar, el pa de pagès que ens portava una pagesa d’Igualada, la Pepeta, cada dimarts, i que durava tota la setmana. Per arribar a l’Exposició passàvem pel davant del Canòdrom, amb el soroll de gossos i la fortor de bèsties. Hi havia carnisseries de carn de cavall, o potser era perquè la plaça de toros era allà mateix, i el Matadero, i se’m barreja la fortor d’uns i altres. No ho sé.
Les cançons del celobert, la ràdio, la incipient televisió en blanc i negre. Eurovisió i la Massiel, el la la la omnipresent. Ningú no ens va dir que es podia cantar en català. La Font del Gat, la Pastoreta, apreses a casa. Les cançons d’en Llongueres, que la mare cantava a trossos, desafinant. A casa. La col·lecció de goigs, que s'havien de dir Gozos. Els de la Mercè, fets per Verdaguer, llavors no ho sabia. Princesa de Barcelona. El poeta del poble, Verdaguer, que havia tingut un enterrament multitudinari (no era Verdaguer, era Mossèn Cinto), llegit en català prenormatiu, l’únic en què s’autoritzava la publicació, i encara perquè era de missa. Era normal. Vora la mar de Lusitània un dia...
La parròquia on anàvem al pla pilot de catequesi tot just acabat el Vaticà II, els fills de menestrals i treballadors, i a missa els diumenges. Molt poques famílies del barri tenien llavors estudis universitaris. Hi havia els de la botiga d’electricitat, el fill del sastre orgullós dels pantalons que li havia fet el seu pare, l’adolescent rebel que canviava el nom per un de més modern i estranger, l’invident que havíem d’acompanyar a casa, els cinc fills enjogassats i trapelles d’un pare cec i una mare decidida i formigueta. Alguns mestres. El mariner retirat que portava la creu el divendres sant balancejant-se com a coberta. El pintor del Cercle de Sant Lluc que ajudava meticulós a la litúrgia i que per Nadal enviava un gravat de boix amb un poema seu. Es va casar quan passava dels setanta amb una dona de la seva edat. Vaig trobar un oli signat per ell en un antiquari, no fa gaires anys, el vaig comprar, in memoriam.
A la parròquia vaig aprendre que la pena de mort no és digna ni humana, que l’església ha d’estar separada de l’estat, que el divorci no és pecat, que no és dolent que les dones treballin fora de casa, que homes i dones són iguals. Debatre-ho era normal. No sabíem que havia passat alguna cosa allà als Caputxins de Sarrià i que els nostres mossens també hi eren. Ningú no ens ho va explicar. Era normal. Fèiem els debats en català, les misses en català. Era normal. Ningú no em va obligar a resar en castellà. Fèiem cartells de grup discutint l’ortografia de cada paraula. Teníem el Fabra al costat del missal. El pare m’havia ensenyat català amb els textos d’en Marvà i amb dictats diaris. En Folch i Torres m’havia ensenyat estil. L’àvia m’havia ensenyat les paraules del Pallars.
Tot això era el meu barri, abans de 1975. Llavors, als anys vuitanta, vaig aprendre que hi havia una altra bandera que tenia una franja lila. Gràcies a la crònica de Jaume I explicada als infants havia après que hi havia un escut amb quatre barres. El meu pare m’explicava que hi havia d’haver quatre columnes al passeig de l’Exposició i que mai no les hi van deixar posar. Llavors vaig aprendre per què no es publicava el Patufet, per què no es publicava l’Esquella de la Torratxa, ni el Be Negre, ni el Cu-Cut, ni els contes de l’Esquitx o del Virolet. Llavors, als anys vuitanta, vaig aprendre que hi havia hagut Mancomunitat i que hi havia hagut República, i que els rojos no havien estat els rebels. Vaig saber que aquell conegut del meu pare que era del poble del costat havia estat afusellat tot i ser President dels catalans.
Aquest era el meu barri. He canviat d’accent, però encara maldo per incloure carallot i xinar en les meves traduccions, amb cruixir de dents d’editorials que només miren el negoci. Encara se m’escapa demanar algun guier a la carnisseria del súper, i guardo tots els vells Patufets.
M’han vingut ganes d’explicar la meva Barcelona.





dimecres, 7 de setembre de 2016

Sobre rànquings universitaris i funció social

Llegeixo que la Universitat de Barcelona, la meva, torna a liderar les universitats espanyoles en els rànquings internacionals, i me n’alegro. Les altres universitats catalanes tampoc no hi fan cap mal paper. Com que la UB queda en el lloc 160 del rànquing QS, després sortirà algun diari espanyol dient allò de “cap universitat espanyola entre les cent-cinquanta millors del món”, per dissimular que la millor d’Espanya és catalana, i que les altres queden per sota del dos-cents, però això ja entra en les meravelles comunicatives a què ens tenen acostumats els veïns.
Els rànquings són una cosa molt complicada. N’hi ha molts, i cada un fa servir criteris molt diferents i complexos, alguns d’objectius i d’altres de molt subjectius. Els rànquings també són objecte de rànquing, en qüestió de prestigi internacional, i confesso que sempre m’he perdut al cap de mitja hora de sentir explicacions. S’ha de navegar amb brúixola per entendre’ls. Tanmateix, no puc deixar d’alegrar-me que, siguin com siguin, la meva universitat s’hi trobi en bona posició, i que això també valgui per a moltes altres de catalanes, perquè per competència que hi hagi, legítima i bona, no deixa de ser el sistema universitari català. Ara bé, hi ha coses que els rànquings no mesuren i que, com a societat, hem de tenir en compte.
La universitat, avui dia, compleix una funció social indiscutible. Una gran quantitat de població accedeix als estudis universitaris de grau, només cal veure les xifres de la Selectivitat de cada any i el tant per cent d’aprovats. Això condueix a la massificació universitària, a la necessitat de donar resposta a la demanda de molts graus més o menys de moda, a la necessitat de tenir professorat preparat, instal·lacions, recursos, i al deure d’ensenyar correctament tots els milers de ciutadans que cada any entren al sistema universitari. En aquest nivell podem parlar de bon professorat, però no podem parlar de gran recerca, de premis Nobel, de patents, de grans instal·lacions científiques, de publicacions d’impacte o d’innovació empresarial. Hi ha algun rànquing que mesura la ratio d’alumnes/professor, però aquestes xifres acostumen ser estadística pura, mitjanes, xifres teòriques. Hi ha graus que tenen poc professorat i molt alumnat, al costat d’altres on la proporció és més equilibrada. També hi ha graus on el nivell de l’alumnat que arriba no és el que hauria de ser en una universitat, perquè el nivell de l’educació secundària no és igual a tot arreu ni tampoc excel·lent, perquè hi ha carreres que es trien per nota i no per vocació, perquè la universitat també és una manera d’allargar l’entrada al món laboral cada cop més difícil, i per unes quantes raons més. Això no vol dir que la universitat hagi de renunciar a acollir els qui hi volen entrar: vol dir que les dificultats per dur a terme graus de qualitat, on els graduats surtin amb un nivell digne sigui quin sigui el que tinguessin d’entrada, són més altes i posen més reptes al professorat i a la institució.
Ho mesuren, això, els rànquings? em sembla que no. Més aviat el contrari: una bona feina de tutoria és la que guia els estudiants que han entrat desorientats a primer i els adverteix dels possibles errors en la tria dels estudis, i els redirigeix. Això es tradueix en taxa d’abandonament per a alguns graus, i per tant, valoració negativa. Una bona feina de professorat és la que es dedica a guiar l’alumnat, sobretot dels primers cursos, escoltar-los un a un, intentar compensar-ne les mancances i encarrilar-los perquè trobin la manera d’aprofitar millor el grau, suplir les deficiències, engrescar-los... Ho mesuren, els rànquings? més aviat no, diria.
I tot això, en una institució que ha patit retallades gravíssimes de pressupost, que ha vist eliminada l’autonomia de facto en els darrers anys, que ha de demanar permís per contractar el professorat abnegat i que no pot dedicar ni una engruna a comprar llibres, per exemple. No sé si els rànquings mesuren la proporció entre resultats acadèmics i pressupost. Em sembla que tampoc.
Per si fos poc, els rànquings mesuren la internacionalització. Això no està gens malament. Ara bé, el parany és creure que els vinguts de fora són millors que els d’aquí. Passejar-se per l’estranger, fer contactes, entrar en xarxes de recerca, conèixer altres maneres de fer és desitjable i necessari, però l’excel·lència universitària es mesura, entenc, per la dedicació a la feina, pel coneixement de la matèria que s’imparteix, i per la recerca que hom es capaç de fer i que, al meu parer, ha de repercutir en la docència, ni que sigui en forma d’entusiasme del professorat per allò que ensenya.
Al costat dels criteris d’excel·lència dels rànquings, convindria que la societat es fixés en la feina del professorat de fons, en la capacitat d’educar els milers de ciutadans que entren cada any a la universitat sense pretensió d’esdevenir premis Nobel de res, en la capacitat de crear una societat més culta i més educada. Una feina difícil d’objectivar en criteris i que normalment es fa en detriment d’altres de més lluïdes, com ara publicar, anar a congressos o participar en equips punters. Aquesta tasca social, de fons, feta amb imaginació i sense recursos, és l’autèntica transmissió de coneixement de la universitat i l’impacte immediat difícilment mesurable.
En això, em sembla que tenim les millors universitats de l’Estat i d’Europa.



dimarts, 2 d’agost de 2016

Si no ho faig jo no ho fa ningú (famílies monoparentals, segona part)


Quan Catalunya va reconèixer, l’any 2009, per primer cop a l’estat espanyol, el carnet de família monoparental, gairebé equiparat al de família nombrosa, hi va haver moltes veus crítiques (diria que envejoses) que no ho van veure bé. Els arguments en contra eren que moltes famílies monoparentals cobraven el mateix que les de dos progenitors, o que no es podia comparar el que gastaven dues persones amb el que gastaven cinc. Tot era, com sovint, vist des de la perspectiva dels diners, i encara en valor absolut.
Tot va de diners? parlem-ne. Família monoparental (la reconeguda legalment) vol dir un progenitor (que normalment és la mare) i un o més fills. No vol dir família divorciada, custòdia compartida, parella de fet, o avis que conviuen amb els fills. Vol dir un adult sol amb un o més fills, i prou. Per tant, vol dir que la mateixa persona adulta que treballa per entrar un sou a casa és la que es cuida dels fills, neteja, compra, baixa les escombraries, va a veure els mestres de l’escola, porta el cotxe (si en té) al mecànic, fa la declaració de renda, o espera l’electricista a casa quan hi ha una avaria. Una sola persona, dos braços, dues cames. 
La família monoparental és la que demostra, paradoxalment, la feina submergida i no reconeguda de les mestresses de casa que no cobren. Una família amb pare i mare on només un treballa té l’ajut de les dues cames i els dos braços, a més del cervell, de l’altre. Un (o una) porta la criatura al metge i l’altre va a treballar. Un (o una) baixa les escombraries i l’altre banya la criatura. Un (o una) va a comprar i l’altre es queda amb el nen que dorm. Un (o una) va a aparcar el cotxe mentre l’altre entra amb el nen al metge. Un (o una) porta o recull el nen a l’escola mentre l’altre va a treballar una hora abans o en surt dues hores després. I així contínuament, per a cada minúcia quotidiana. Quan un (o una) està malalt, l’altre substitueix les tasques. Si és qui treballa, probablement tindrà una baixa. Si no, el qui treballa duplica feines. Però el malalt descansa.
I el més important: pare i mare parlen amb els fills, els fan costat, hi discuteixen, els renyen, els castiguen, en suporten el mal humor, un (o una) és més tou que l’altre, contemporitza, fa d’intermediari, es reparteixen l’educació.
Tot això, en una família monoparental, es concentra en una sola persona, tot, a tothora i sense substitucions possibles. Treballar a fora, amb les poques garanties laborals d’ara, i a casa fer-ho tot, absolutament tot, i ocupar-se d’educar un fill que sovint s’aprofita de l’esgotament i de la soledat del progenitor per tibar una mica més la corda. "Si no ho faig jo no ho fa ningú", podria ser el lema de les famílies monoparentals. Res de “compartir” tasques. Fins i tot involucrar el fill en les tasques domèstiques és una feina esgotadora, perquè és part de l’educació. De quan el progenitor únic està malalt...val més no parlar-ne.
La gran majoria de famílies monoparentals a Catalunya no ho són per voluntat pròpia, i són pobres. Es calcula que només un 2% han triat ser monoparentals o tenen ingressos mitjans, la resta són de rendes baixes o provenen de famílies desestructurades. No sé si hi ha estudis sobre fracàs escolar o sobre llindar d’educació assolit pels fills, suposo que sí, perquè hi ha estudis de tot. Si no n’hi ha, convindria fer-ne. Catalunya va ser pionera reconeixent ajudes per a famílies monoparentals el 2009, fa un parell d’anys s’hi va afegir la Comunitat valenciana.
Què se n’ha fet, de tot allò? doncs res. Ajudar les famílies monoparentals no és només una qüestió de diners, però els diners ajuden. Fins i tot en les famílies amb ingressos suficients (no alts), la diferència entre ser un o dos progenitors comporta o bé despeses, o bé l’esgotament de l’únic progenitor, que normalment és femení. A Catalunya, la condició de família monoparental permet una certa reducció en el transport públic i alguns altres beneficis, molt pocs, alguns dels quals es compten com a ingressos a l’hora de la declaració d’IRPF. De benefici fiscal, cap, tot i que el Síndic de Greuges de Catalunya ha posat en relleu la injustícia que això representa.
Creat a finals del 2009, el carnet de família monoparental donava dret a la bonificació del 50% de les taxes universitàries, del 2010 al 2012. Del 2012 endavant, aquesta reducció desaparegué. Es mantingué per a les famílies nombroses, perquè és llei espanyola. Per a les monoparentals (catalanes) no. Decisió de la Generalitat, no del pervers govern espanyol. Aquest, almenys, ja no ha reconegut mai la monoparentalitat.
L’excusa del govern català, el 2012, fou que la beca equitat ja era suficient. És un error greu: la beca equitat es dóna en funció de la renda, i la monoparentalitat és una condició que no depèn només de la renda. Amb els mateixos ingressos que una família amb dos progenitors, la família monoparental només té dos braços i dues cames, i un sol individu responsable de tot, i de la pròpia integritat física i emocional. A més, si l’argument de la renda fos determinant, per què es continua mantenint la bonificació per a famílies nombroses? la resposta és clara, perquè no podem contravenir una llei de Madrid. Però oi que podríem esmentar un munt de famílies catalanes riques i de cognoms il·lustres i molt, però molt, nombroses? on és l’argument de la renda? i no vull dir que calgui fer discriminacions entre les nombroses, sinó recuperar l’article 151/2009.
A poc a poc, l’equiparació entre família nombrosa i monoparental ha anat desapareixent, tant entre el sector privat (les botigues que lliurement feien descomptes amb el carnet) com en el públic. Només es reconeixen les famílies nombroses, com a tota Espanya. Això, en aquesta Catalunya que es vol diferent. Ja és difícil que un fill de família monoparental arribi a l’educació universitària: el munt d’esculls que ha de superar, i que no són només econòmics, sinó socials, emocionals i d’entorn, és immens. Quan hi arriba, si hi arriba, l’estocada és definitiva. Cap bonificació, només accés a les mateixes beques on arriben els que sí que han tingut pare i mare.

El que vull dir és que cal recuperar l’esperit del decret 151/2009, la innovació que representava a Catalunya –una Catalunya que es vol oberta, innovadora, europeista, solidària i independent—i l’estímul social que significa. O potser resulta que només es legisla per a una classe mitjana i alta, on aquell 2% de monoparentalitat és insignificant? O potser, pitjor encara, resulta que només es fa cas, de debò, a les lleis de Madrid?

dilluns, 18 de juliol de 2016

El cielo prometido, un llibre imprescindible

Confesso que em vaig comprar el llibre per raons personals, perquè hi surt una cosina de la família de qui havia sentit parlar força al meu pare fa molts anys, i tenia curiositat per conèixer la seva història. Era la Carme Brufau, de qui mon pare deia que feia tronar i ploure, i que era l’única de la família que tenia una llegenda romàntica de fugides, espionatge i aventures. La resta val a dir que som força avorrits.
Vaig trobar efectivament el rastre de la cosina i dels seus ulls blaus, els mateixos que tenia mon pare i que ara sé d’on vénen, perquè ningú més els té. Però, des de la primera pàgina, el llibre em va enganxar com només ho fa una bona novel·la d’intriga, només que no és una novel·la, i que la intriga és poca, perquè ja en sabem el final. El cielo prometido és un estudi rigorós, meticulós, detallat i contrastat, de l’assassinat de Trotski, de la família Mercader, de la segona República espanyola, de la Guerra civil i dels grups comunistes. El seu autor, Gregorio Luri, un finíssim filòsof empeltat de filòleg clàssic, que de tan bon expert com és en Plató és molt bon pedagog, dels de debò, o sigui, dels que es preocupen per ensenyar alguna cosa a alguna persona, anomena aquest llibre l’obra de la seva vida, per la dedicació i el compromís amb què l’ha escrit.
No és un treball acadèmic d’història, ni tampoc un relat novel·lat. És una recerca crítica sobre el comunisme, sobre els convulsos moments de la República i del principi de la guerra, sobre els ideals del segle XX i la seducció de les grans idees en els individus, sobre la tria personal de la llibertat i del compromís, i alhora les ferotges lluites pel poder i l’ambició, que no coneixen signe polític. Sobretot és un llibre sense bons ni dolents, sense maniqueismes, sense prejudicis. A més d’aprendre un munt de coses sobre la història, la gran lliçó del llibre, penso, és la vanitat humana, la mesquinesa de les ambicions personals i la banalitat del mal, vingui d’on vingui. No és un llibre sobre utopies o paradisos perduts, no és un llibre nostàlgic ni d’allò que hauria pogut ésser. És un llibre sobre allò que va ser i que no podia ser d’una altra manera perquè les persones eren com eren i som com som. No és un llibre neutre, si és que n’hi ha cap, però el punt de vista no és d’un bàndol o de l’altre, sinó el de la condició humana, amb les seves misèries i les ànsies de grandesa, amb les contradiccions individuals que porten als grans esdeveniments col·lectius. L’autor, amb la llibertat que dóna l’edat i les lectures ben païdes, no s’està de fer aquí i allà el comentari crític que encarrila el lector cap a reflexions més profundes. “El mayor escándalo intelectual del siglo pasado ha sido la sumisión gozosa de la inteligencia a la tirania”. Tota la pàgina 175, per exemple, és una crítica implacable als intel·lectuals, i n’hi ha d’altres.
Avui, divuit de juliol, els carrers van plens de la foto de la Marina Ginestà amb el fusell a l’espatlla, a la terrassa de l’hotel Colon. Per a molts, el símbol de les milícies republicanes i de la llibertat. El llibre explica l’origen de la foto i el que la protagonista en pensava anys més tard, i és un excel·lent exercici de desmitologització, com ho són tants altres retrats complexos de figures, grans i petites, de la història recent. Necessitem mites, però també necessitem desmitologitzar-los.
Un llibre imprescindible per entendre què va passar, almenys una mica més. Llegiu-lo.


Gregorio Luri, El cielo prometido. Una mujer al servicio de Stalin. La historia de la familia Mercader. Ariel, Barcelona 2016