Fidelitat i memòria

Llegeixo que ha mort Elie Wiesel, jueu romanès supervivent de l’Holocaust i premi Nobel de la pau. No fa ni quinze dies que va morir una gran amiga meva, tot just un any més jove que ell, jueva francesa, i catalana per matrimoni i família. La seva vida resumia la història més tèrbola del segle XX: el seu pare va travessar Europa caminant de nit i dormint de dia, quan tenia quatre anys, fugint de la persecució de jueus a Rússia. Ell i la seva família van esdevenir francesos, confiant en el país d’una vida millor. Quan França renegà del seu gloriós passat revolucionari i cedí a la seducció dels nazis, l’any 43, la policia anà a casa seva, a París, i se'ls endugué, ell i la seva dona, no jueva d’origen, però còmplice per matrimoni del gran crim de ser jueu. La meva amiga –que encara no ho era-- no era a casa. La policia preguntà per la nena de la fotografia que hi havia al menjador, la portera de l’immoble respongué que era una parenta llunyana, que aquell matrimoni no tenia fills, i després, d’amagat, envià notícia perquè la nena, de tretze anys, no tornés a casa, perquè vigilaven l’edifici. Els pares, els van assassinar l'endemà d'arribar a Auschwitz. La nena no va tornar a trepitjar mai més casa seva. Fou recollida per uns amics que no eren jueus i que es van convertir en la seva família. Es va casar amb un català, va venir aquí, va tenir fills, ens vam conèixer en cercles cristians (havia esdevingut cristiana sense renegar de les arrels), ens vam fer amigues. Tota la seva vida va ser memòria.  Amb clarobscurs, amb les contradiccions pròpies de tot ésser humà, amb dificultats de caràcter seves i meves, amb la càrrega d’una joventut esberlada, amb la diferència d’edat, érem amigues. Ho vam ser durant trenta-vuit anys. La qualitat que ella més valorava, i m’ho deia fins pocs dies abans de morir, era la fidelitat. No parlava d’amistat, ni de lleialtat, ni d’honradesa, ni de valors. Parlava de fidelitat. 

Els jueus tenen un jardí commemoratiu dels màrtirs de l’Holocaust, Yad Vashem, amb un espai reservat als justos d’entre les nacions, els no jueus que, amb perill de la seva vida, van salvar la de jueus perseguits. La meva amiga maldava per fer-hi inscriure els noms de la família que la va acollir, no sé si se’n va sortir, hi ha uns protocols molt estrictes. Però penso també en el gest de la portera, la rapidesa de reflexos i la sang freda amb què, amb una sola frase, aquella dona senzilla va poder enganyar la policia de la mort. La clarividència del que significava aquella visita policial, l’enginy ràpid per conjuminar una mentida convincent, tot això va passar durant uns segons per la ment d’aquella dona anònima, justa i humil, i la meva amiga va salvar la vida. 

Els qui són reconeguts a Yad Vashem com a justos reben una medalla amb una frase del Talmud: “Qui salva una vida salva tot l’univers”. Molts més no rebran reconeixement públic, però van significar la salvació anònima de milers de persones. Són els qui van mantenir, per damunt de tot, la fidelitat a les persones, per damunt d’idees, d’ideologies, de projectes i de promeses electorals. A la portera, a qui segur que havien ensenyat el manament del "no mentiràs", aquella mentida li va obrir segur les portes del cel. La meva amiga no parlava mai de veritat, parlava de fidelitat. 

Aquesta setmana llegia que s’han de repetir les eleccions a Àustria, on les forces d’extrema dreta van perdre fa poc les eleccions per molt pocs vots. A la pàtria de Hitler. Arreu d’Europa, també a Alemanya, proliferen els partits ultradretans. A França, malgrat la seva grandeur i el reconeixement dels errors passats, també despunten amb virulència. A Anglaterra augmenta el racisme. I a les fronteres de l’imperi s’apleguen camps de refugiats que no vol ningú, mentre que a la Mediterrània s’ofeguen els infants fugitius. Si el pare de la meva amiga hagués hagut de travessar el mar, a començaments del segle XX, potser no hauria sobreviscut i la meva amiga no hauria nascut mai.

Em pregunto quins seran, avui, els justos de les nacions.