Pallida mors aequo pulsat pede pauperum tabernas regumque turres? Minime!

Aquests dies finals de Quaresma hi ha una mena de desfilada de catàstrofes humanes per les televisions, com en una competició macabra. Diumenge, el malaurat accident en què moriren les estudiants universitàries, dimarts, l’atemptat a Brussel·les, un dia d’aquests és l’aniversari de l’avió de Germanwings estavellat als Alps. Entremig, farcint les poques estones lliures de cadàvers nostrats, de tant en tant apareix alguna imatge de refugiats o d’atemptats en llocs més llunyans, com ara Bizanci (ai, perdó, Istanbul). Aquests darrers dies, amb tant overbooking de morts occidentals, ja no queda ni lloc per a aquests altres.

En una oda memorable, Horaci expressava la igualtat amb què la mort anivella rics i pobres. La mort pàl·lida entra amb el mateix peu a les barraques dels pobres que als palaus dels rics. Potser sí. Com a reflexió filosòfica confortable està bé. Morir, morirem tots.  Ara, segur que som iguals davant la mort? Aequo pede? De cap manera.

Reaccionem –és a dir, els mitjans reaccionen per nosaltres i manipulen la nostra reacció—d’una manera diferent no segons el grau de proximitat dels difunts, que és cosa raonable, sinó segons la nacionalitat, la religió, la filiació política, la professió, la respectabilitat burgesa. Durant mesos hem assistit a la mort de fugitius de la guerra, a les notícies velades de màfies inacceptables que negociaven trasllats, als naufragis, a les condicions infrahumanes dels refugiats en diversos campaments, i els darrers dies, a la signatura del tractat de la ignomínia que obliga a retornar refugiats, o sigui, que pràcticament és una condemna a mort. Entre catàstrofe i catàstrofe occidental, la premsa (o més aviat les xarxes socials) es fa ressò tènue de la retirada forçosa d’ONG dels camps de refugiats grecs. I no hi ha crespons negres ni dol col·lectiu ni vestidures digitals estripades. O sigui, que la mort trepitja amb una passa diferent els qui són europeus benestants dels qui no ho són. Per als qui agrada analitzar el llenguatge, que comptin quantes vegades surt l'adjectiu innocent referit a víctimes d'aquestes catàstrofes o atemptats en comparació amb les notícies sobre refugiats de guerra. És més útil aquest exercici que el recaragolament del llenguatge sexista.

És clar que em sap greu que s’hagin mort totes aquestes persones. Em sembla bé el dol de la Universitat per les estudiants, perquè eren de la família, de casa. De poc que no hi ha algun alumne meu. És normal sentir més pels parents que pels desconeguts. 

Però això, personalment. Com a país? Com a continent que es vol políticament unit? Com a societat occidental que, pel que diu, té els valors de la democràcia, i la justícia, i la revolució francesa i no sé quants romanços més humanístics? O sigui, com a humanitat?

Fa temps que Europa ha triat les regum turres per viure, i ara també per morir. Potser seria hora de fer que, almenys, la mort sí que sigui igual per tothom. Mireu si demano poc.

Avui no m’ha sortit políticament correcte. Ho sento.

Català, llengua acadèmica? o sobre filologia i educació ciutadana

Un exalumne que està fent la tesi doctoral m’explica que, no fa gaire, va assistir, amb d’altres companys, a un congrés de Filologia Clàssica pensat per a joves investigadors, una d’aquestes bones iniciatives que serveixen per obrir el camí de les comunicacions, les exposicions en públic, les citacions acadèmiques i els rituals iniciàtics de les futures acreditacions d’agències de qualitat (dubtosa). El congrés era a la Universitat de València, i aquest exalumne meu va fer la comunicació en català, pel lloc on era i perquè el seu tema era la tradició clàssica en un autor mallorquí. Hi va haver alguns altres companys seus que van tenir la mateixa gosadia de parlar, allà, en la llengua de Jaume I.

El congrés, no cal dir-ho, aplegava gent de tot l’estat, jovencells emmidonats sortits d’universitats vetustes, amarats de ciència, que comptaven arreglar el món a còpia de llatinades, i alguns professors més grans, de trajectòria més o menys reconeguda, que els feien de mentors i d’organitzadors. Un d’aquests, un valencià que es feia unes certes pagues de defensa de la llengua, preguntà estupefacte al meu informant per què havia fet la comunicació en català. A València, a la Universitat, i la pregunta és: per què fas una comunicació acadèmica en català?

Però per passadissos i sales, em diuen altres assistents, se sentia massa sovint una paraula: dialecte. Com gosen venir a parlar en dialecte? i a sobre d’aquests temes?

Jo no hi era, però la versió dels meus informants, molt diferents entre ells, és coincident. La seva sensació de buit i d’empestats, en terra d’infidels, també. Sort en tingueren els meus exalumnes del caliu dels estudiants valencians que compensava la fredor dels organitzadors. Allà no es va parlar de política (en sentit estricte, perquè per a Plató tot és política i per a mi també), ni d’independència, ni de banderes. Es va parlar de ciència. De coneixement, de grecs i de llatins, de literatura, de lingüística.

Com és possible que uns filòlegs, que tenen el llatí i el grec com a centre de la seva activitat acadèmica (que en termes universitaris és com dir de la seva vida), tinguin prejudicis tan visceralment arrelats contra les (altres) llengües romàniques que vénen d’aquest llatí que han estudiat? com es pot parlar encara, sobretot entre filòlegs, del català com un dialecte?

I com es pot sorprendre un acadèmic valencià del fet que es faci, a València, una comunicació en català?

L’organització, evidentment, no hi havia posat impediments, formals almenys. Això de les llengües cooficials, sobre el paper, es respecta, més o menys. Quin remei. Però, com en tantes altres coses, el problema no són les lleis o les normatives: el problema és la pedagogia, l’educació –la paideia—que en comptes d’educar en benefici de la ciència (en aquest cas, la filologia) i la comprensió del valor de les llengües com a vehicles de cultura i de coneixement acadèmic, i dels drets dels parlants de totes les llengües, i sobretot de la diversitat de l’estat, ells que en volen un de sol, educa per a l’odi i el rebuig, per al menyspreu i la degradació de l'altre.

Ja ho deia Plató: la base d’un estat, sense la qual aquest no pot subsistir, és l’educació dels ciutadans per a l’exercici de la virtut.

Dia vuit de març: fills de mare soltera

Sabíeu que fins al 2005 no es va poder inscriure una criatura com a fill de mare soltera, al registre civil? que era obligat donar un nom masculí de pare “a efectes d’identificació”, com deia el document, ni que fos un nom inventat? La raó, segons la llei, era protegir el menor de la discriminació pel fet de ser fill de mare soltera. Això valia per als fills producte d’inseminació artificial de donant anònim, i també per a fills adoptats, on la figura de la mare o del pare és analògica i jurídica, no pas biològica. I no us penseu que fos només un raonament de la dreta carpetovetònica: vaig sentir defensar aquest argument a una advocada socialista de Madrid, progre ella. És clar, era pel bé de la criatura, tothom ha de tenir pare i mare sobre el paper. No fos cas que tenir només mare convertís el nen en un pària social. Per què m'havia d'irritar, jo?

Foren precisament els socialistes del 2004 que van acabar amb aquesta curiosa imposició i van permetre inscriure un fill amb el nom del progenitor real, un o dos, masculí o femení, i així constar al DNI, al passaport i arreu com a fill de sa mare o de son pare, un de sol, si cal. El preàmbul del decret del BOE (ai, gloriós Plató, que vas crear el costum dels preàmbuls de les lleis, on es concentra la saviesa o l’estupidesa de qui legisla!) ho deia, per una vegada, sense ambigüitats: la llei existeix per garantir la veritat i no pot obligar a mentir. A partir de llavors, tots els afectats per la imposició anterior vam poder demanar la rectificació de les dades i fer constar un sol progenitor, normalment mare, al registre civil i a la documentació que se’n deriva.

Tot això com a producte dels diferents models de família que han sorgit en les darreres dècades. Perquè la discriminació de la dona –avui, vuit de març, toca parlar-ne més que cap altre dia—no és només una qüestió individual. Afecta el model familiar i per tant l’entorn social, i encara subsisteixen discriminacions que en teoria afecten tots dos sexes però que a la pràctica recauen majoritàriament en les dones.

De moment, i només des de fa una mica més de deu anys, segons la llei, no és cap taca ser fill de mare soltera ni s’ha de protegir una criatura pel fet de ser-ho. 

A la pràctica....ja ho veurem. Ho deixo per un altre dia.

I sí, té a veure amb la universitat. Continuarà....

De protestes, educació, graus i postgraus

Periòdicament retorna la qüestió dels graus universitaris en tres o quatre anys i dels màsters en un o dos anys, resumida popularment com el 3+2. Aquesta setmana ha estat ocasió d’una protesta estudiantil per aquest tema. Potser va bé fer una mica d’història.

Quan cap al 2005 es reformaven les llicenciatures universitàries per entrar a l’Espai europeu d’educació superior, les autoritats de la Generalitat de Catalunya defensaven graus de tres anys i després màsters d’un o dos anys, segons els objectius professionals o investigadors que tinguessin. Les autoritats del govern central, que llavors eren socialistes que havien arribat al poder sense tenir un criteri clar sobre universitats i havien copiat a corre-cuita documents del PP, anunciaven graus de quatre anys, i a més, en contra de la flexibilitat que caracteritza l’EEES, havien de ser així en tot l’Estat espanyol, per allò de la igualtat, equivalència, greuges comparatius i altres romanços que estem acostumats a sentir. A Catalunya, que mirava a Europa com encara hi mira en moltes coses, semblava que calia fer la reforma ben feta, a l’europea. Espanya, que ja tenia moltes llicenciatures de quatre anys, s’entossudia a canviar-ho tot sense canviar res. Finalment, i després d’un part que era ben bé el ridiculus mus de la faula, el decret de graus i postgraus establí l’obligatorietat dels quatre anys a tot l’Estat. Catalunya s’ho hagué d’empassar.

I vet aquí que a Madrid ara s’adonen que a Europa es fa una altra cosa i hem de ser europeus. Amb retard, com els trens. O sigui que graus de tres anys. Mentrestant, estudiants i professors ja s’han avesat als quatre anys, després d’haver comprimit ensenyaments i docència en unes cotilles de plans docents o més aviat en una bugada en què s’ha perdut la meitat del patrimoni de llençols. Com que no hi ha res pitjor que trencar costums, això de plantejar ara el que es veia normal fa deu anys aixeca ampolles, i a protestar. A sobre, el govern de Madrid regala la poma enverinada d’una pretesa flexibilitat: els graus que ho vulguin podran ser de quatre anys i els altres de tres. A judici de qui? de les autonomies, de les universitats, de tothom. A Catalunya, amb criteri, es diu que no hi podrà haver el mateix grau en dues universitats amb diferent durada.

Personalment no tinc gaire clar què és millor. Quatre anys són pocs per aprendre el que cal a la universitat. Tres, menys, és clar. Però la majoria de protestes estudiantils van pel cantó dels diners: els graus són menys cars que els màsters, per tant, allargar màsters serà més car. Aquest no pot ser el discurs. El discurs ha de ser la qualitat de l’ensenyament i allò que s’aconsegueix al final, que és saber o no saber, tenir ofici o no tenir-ne. Sobre diners hi ha molt a dir, però no es pot condicionar el coneixement a fer-ho barat o no. Calen més beques, calen autèntiques polítiques d’igualtat, cal tornar a reconèixer coses que s’havien reconegut i han desaparegut, com les exempcions parcials a famílies monoparentals, cal replantejar tot el sistema de finançament universitari per acostar els estudis a la gratuïtat, com en altres països europeus. Però no s’han d’escurçar o allargar els estudis perquè siguin cars o no.

Per a mi, la qüestió de fons no són els tres o quatre anys del grau universitari, sinó allò de què ha pecat sempre aquest país: el divorci entre educació secundària i universitat. Els països europeus que tenen graus de tres anys tenen també un any més d’educació secundària i tenen itineraris diferents en els darrers anys del que equival al nostre batxillerat. L’antic PREU o COU persisteix de maneres diferents en aquests països. La preparació de maduresa acadèmica i de coneixements és diferent. En canvi, aquí, hi ha molt a dir sobre el grau de preparació amb què arriben els estudiants, que no són pas rucs ni incapaços, però que no han estat guiats com caldria o, dit d’una altra manera, potser han estat directament estafats en la seva educació prèvia.

Per a mi, cal una reflexió global sobre el model educatiu, tant de l’ensenyament bàsic obligatori, és a dir, d’allò que volem que sàpiga i sigui qualsevol ciutadà, com de la preparació als estudis superiors i d’aquests mateixos. Llavors potser podrem decidir que hi ha graus de tres anys suficients per capacitar una professió i d’altres que requereixen especialització posterior.

I sobre diners, anem a fer una reforma fiscal ben feta i no caldrà parlar de beques.

Per cert, i com a apèndix sobre educació: cal realment destrossar un edifici històric per protestar? La decisió sobre tres o quatre anys no es pren a la Universitat de Barcelona, es pren al Congrés de Diputats. Suggereixo amablement que els estudiants exerceixin la seva llibertat d’expressió i de creativitat artística a les parets del Congrés, a Madrid. Seria molt més coherent.