Mínim històric de fumadors a Catalunya. I els fumadors passius?

Sento al Telenotícies vespre d’ahir dia 3 d’octubre, http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-vespre/telenoticies-vespre-03102016/video/5623441/

(minut 14.42) que el consum de tabac està en mínims històrics a Catalunya, però que encara hi ha un de cada quatre catalans que fuma, més d’un milió i mig de persones.

M'alegro molt que la xifra baixi. Ara bé, opino que Salut Pública no s’hauria de preocupar només d’encoratjar aquest milió i mig de fumadors a deixar-ho. Penso que Salut Pública, o qui fos, s’hauria de preocupar molt més pels fumadors passius que no ho poden deixar ni que vulguin. Si un de cada quatre catalans fuma, vol dir que n’hi ha tres més que tenen risc de fumar passivament. Potser les estadístiques no van ben bé així, i ja se sap que els números són una cosa i la realitat una altra, però el problema no està ben enfocat.

La llei que regula el consum de tabac és del 2005 i fou revisada el 2010 amb grans esgarips, per tot allò dels bars i restaurants que havien fet obres, etc. Pel que semblava, s’havia prohibit fumar a tots els recintes de l’Administració Pública i a tots els centres d’ensenyament, i allà on hi hagués tracte amb el públic.... Per tant, tots contents, ningú parla del tabaquisme passiu i es veu que els esforços se centren a fer que els fumadors deixin de fumar. Res més. Ja no deuen existir fumadors passius per força.

La intenció és lloable, però també hi haurà qui critiqui l’intervencionisme de l’Estat (del Govern) o fins i tot la hipocresia que representa un negoci mundial de tabac que mou milers de milions de dòlars, al costat de l’estímul oficial per deixar de fumar, i ho entenc. Tot plegat fa ferum de capitalisme ferotge, amb bones intencions polítiques que no hi poden fer gaire. No sóc partidària de la il·legalització del tabac, perquè almenys ara els fumadors saben que fumen nicotina i no ves a saber què. El control de qualitat no està mai malament, fins i tot en els verins, i els impostos tampoc no estan malament. D’altra banda, considero sobretot que l’individu té dret a fer ús de la seva llibertat, sempre que sigui a consciència, per tant, que n’estigui informat. L'Estat no ha de suplir la voluntat dels ciutadans per decidir el que volen fer amb la seva vida. 

Per això penso que l’Administració ha d’informar del risc de fumar, i dur a terme polítiques de prevenció sobretot amb la gent jove, però crec que hi ha un punt en què intervé la llibertat de l’individu per decidir córrer el risc, igual com cal advertir dels perills del sedentarisme i del consum de greixos, però l’individu pot decidir no fer-ne cas. Especialment jo, que he triat no córrer el risc de cap luxació o traumatisme per pràctica esportiva.

Ara bé, si d’algú s’ha de preocupar particularment l’Administració és de la població que no pot exercir la llibertat de no fumar, és a dir, dels fumadors passius. Cap fumador passiu no pot sotmetre’s a cap programa subvencionat (o no) de deixar l’hàbit, ha de dependre que els altres ho decideixin. Els fumadors passius depenen dels infarts, càncers, pneumotòrax i ictus del seu entorn, mireu si és trist. O simplement de la voluntat d’altri, mai de la seva. Aquí és on realment ha d’actuar l’Administració de Salut Pública: a assegurar-se que ningú, absolutament ningú, no es vegi obligat a fumar passivament en contra de la seva voluntat. 

Perquè, evidentment, hom pot acceptar la companyia de la parella, els amics, els fills, els veïns, els coneguts que fumen. Això és la vida privada. Però ningú no s’ha de trobar a la feina en la disjuntiva d’empassar-te el tabac dels altres o fer malament la feina, o negligir les funcions, o deixar de parlar amb la gent. Ni ha d’exigir el compliment de la llei o queixar-se. La llei s’ha de complir i punt, i l’Administració ha de vigilar perquè no hi hagi cap escletxa que permeti burlar-la. El dret, em diuen els juristes, sempre és interpretació, i fins i tot la molt detallista llei contra el tabac permet alguna interpretació abusiva que, si no té el control de l’autoritat, a la pràctica fa que els treballadors (públics i de l’ensenyament) acabin fumant passivament per força. Escales, passadissos, racons, avantsales d’aules, llocs que es consideren “oberts” tot i que estan tancats per quatre parets i una teulada i on no et mulles si plou, llocs de pas que també ho són de convivència, llindars, portes... i el fumador passiu aguanta, obligat a interactuar amb col·legues i públic en general, a respondre consultes, parlar, tractar de temes professionals mentre s'empassa el fum de l'interlocutor. Amb l'afegitó que hi ha fumadors que consideren intolerant la protesta dels fumadors passius. Esmentar la llei és carca i intolerant. Fumar és transgredir la llei, això és progre. Hi ha una culpabilització moral encoberta (o no) dels fumadors passius que reclamen no ser-ho.

Mai un funcionari (o un treballador de qualsevol categoria), en acte de servei i en exercici de les seves funcions, en el recinte de l’Administració pública, o d’una institució d’ensenyament públic, no s’ha de veure obligat a fumar passivament. A d’altres llocs tampoc, però la casuística és llarga. Ni cap client, usuari que diuen ara, convidat, estudiant, ningú, no s’ha de veure obligat a fumar passivament si pregunta una informació pertinent a un treballador que fuma en el recinte, per exemple. Que consti que els exemples són reals, sense posar-hi noms, tant d’institucions públiques d’ensenyament superior com d’institucions nostrades de cultura.

D’això sí que se n’ha de preocupar Salut Pública, i amb molt més delit que de fer programes de deshabituació del tabac. S’ha de preocupar dels que no són lliures per deixar de respirar tabac, o sigui, dels fumadors passius per obligació.

S’ha de preocupar de fer complir la llei.

Sobre rànquings universitaris i funció social

Llegeixo que la Universitat de Barcelona, la meva, torna a liderar les universitats espanyoles en els rànquings internacionals, i me n’alegro. Les altres universitats catalanes tampoc no hi fan cap mal paper. Com que la UB queda en el lloc 160 del rànquing QS, després sortirà algun diari espanyol dient allò de “cap universitat espanyola entre les cent-cinquanta millors del món”, per dissimular que la millor d’Espanya és catalana, i que les altres queden per sota del dos-cents, però això ja entra en les meravelles comunicatives a què ens tenen acostumats els veïns.

Els rànquings són una cosa molt complicada. N’hi ha molts, i cada un fa servir criteris molt diferents i complexos, alguns d’objectius i d’altres de molt subjectius. Els rànquings també són objecte de rànquing, en qüestió de prestigi internacional, i confesso que sempre m’he perdut al cap de mitja hora de sentir explicacions. S’ha de navegar amb brúixola per entendre’ls. Tanmateix, no puc deixar d’alegrar-me que, siguin com siguin, la meva universitat s’hi trobi en bona posició, i que això també valgui per a moltes altres de catalanes, perquè per competència que hi hagi, legítima i bona, no deixa de ser el sistema universitari català. Ara bé, hi ha coses que els rànquings no mesuren i que, com a societat, hem de tenir en compte.

La universitat, avui dia, compleix una funció social indiscutible. Una gran quantitat de població accedeix als estudis universitaris de grau, només cal veure les xifres de la Selectivitat de cada any i el tant per cent d’aprovats. Això condueix a la massificació universitària, a la necessitat de donar resposta a la demanda de molts graus més o menys de moda, a la necessitat de tenir professorat preparat, instal·lacions, recursos, i al deure d’ensenyar correctament tots els milers de ciutadans que cada any entren al sistema universitari. En aquest nivell podem parlar de bon professorat, però no podem parlar de gran recerca, de premis Nobel, de patents, de grans instal·lacions científiques, de publicacions d’impacte o d’innovació empresarial. Hi ha algun rànquing que mesura la ratio d’alumnes/professor, però aquestes xifres acostumen ser estadística pura, mitjanes, xifres teòriques. Hi ha graus que tenen poc professorat i molt alumnat, al costat d’altres on la proporció és més equilibrada. També hi ha graus on el nivell de l’alumnat que arriba no és el que hauria de ser en una universitat, perquè el nivell de l’educació secundària no és igual a tot arreu ni tampoc excel·lent, perquè hi ha carreres que es trien per nota i no per vocació, perquè la universitat també és una manera d’allargar l’entrada al món laboral cada cop més difícil, i per unes quantes raons més. Això no vol dir que la universitat hagi de renunciar a acollir els qui hi volen entrar: vol dir que les dificultats per dur a terme graus de qualitat, on els graduats surtin amb un nivell digne sigui quin sigui el que tinguessin d’entrada, són més altes i posen més reptes al professorat i a la institució.

Ho mesuren, això, els rànquings? em sembla que no. Més aviat el contrari: una bona feina de tutoria és la que guia els estudiants que han entrat desorientats a primer i els adverteix dels possibles errors en la tria dels estudis, i els redirigeix. Això es tradueix en taxa d’abandonament per a alguns graus, i per tant, valoració negativa. Una bona feina de professorat és la que es dedica a guiar l’alumnat, sobretot dels primers cursos, escoltar-los un a un, intentar compensar-ne les mancances i encarrilar-los perquè trobin la manera d’aprofitar millor el grau, suplir les deficiències, engrescar-los... Ho mesuren, els rànquings? més aviat no, diria.

I tot això, en una institució que ha patit retallades gravíssimes de pressupost, que ha vist eliminada l’autonomia de facto en els darrers anys, que ha de demanar permís per contractar el professorat abnegat i que no pot dedicar ni una engruna a comprar llibres, per exemple. No sé si els rànquings mesuren la proporció entre resultats acadèmics i pressupost. Em sembla que tampoc.

Per si fos poc, els rànquings mesuren la internacionalització. Això no està gens malament. Ara bé, el parany és creure que els vinguts de fora són millors que els d’aquí. Passejar-se per l’estranger, fer contactes, entrar en xarxes de recerca, conèixer altres maneres de fer és desitjable i necessari, però l’excel·lència universitària es mesura, entenc, per la dedicació a la feina, pel coneixement de la matèria que s’imparteix, i per la recerca que hom es capaç de fer i que, al meu parer, ha de repercutir en la docència, ni que sigui en forma d’entusiasme del professorat per allò que ensenya.

Al costat dels criteris d’excel·lència dels rànquings, convindria que la societat es fixés en la feina del professorat de fons, en la capacitat d’educar els milers de ciutadans que entren cada any a la universitat sense pretensió d’esdevenir premis Nobel de res, en la capacitat de crear una societat més culta i més educada. Una feina difícil d’objectivar en criteris i que normalment es fa en detriment d’altres de més lluïdes, com ara publicar, anar a congressos o participar en equips punters. Aquesta tasca social, de fons, feta amb imaginació i sense recursos, és l’autèntica transmissió de coneixement de la universitat i l’impacte immediat difícilment mesurable.

En això, em sembla que tenim les millors universitats de l’Estat i d’Europa.

Si no ho faig jo no ho fa ningú (famílies monoparentals, segona part)

Quan Catalunya va reconèixer, l’any 2009, per primer cop a l’estat espanyol, el carnet de família monoparental, gairebé equiparat al de família nombrosa, hi va haver moltes veus crítiques (diria que envejoses) que no ho van veure bé. Els arguments en contra eren que moltes famílies monoparentals cobraven el mateix que les de dos progenitors, o que no es podia comparar el que gastaven dues persones amb el que gastaven cinc. Tot era, com sovint, vist des de la perspectiva dels diners, i encara en valor absolut.

Tot va de diners? parlem-ne. Família monoparental (la reconeguda legalment) vol dir un progenitor (que normalment és la mare) i un o més fills. No vol dir família divorciada, custòdia compartida, parella de fet, o avis que conviuen amb els fills. Vol dir un adult sol amb un o més fills, i prou. Per tant, vol dir que la mateixa persona adulta que treballa per entrar un sou a casa és la que es cuida dels fills, neteja, compra, baixa les escombraries, va a veure els mestres de l’escola, porta el cotxe (si en té) al mecànic, fa la declaració de renda, o espera l’electricista a casa quan hi ha una avaria. Una sola persona, dos braços, dues cames. 

La família monoparental és la que demostra, paradoxalment, la feina submergida i no reconeguda de les mestresses de casa que no cobren. Una família amb pare i mare on només un treballa té l’ajut de les dues cames i els dos braços, a més del cervell, de l’altre. Un (o una) porta la criatura al metge i l’altre va a treballar. Un (o una) baixa les escombraries i l’altre banya la criatura. Un (o una) va a comprar i l’altre es queda amb el nen que dorm. Un (o una) va a aparcar el cotxe mentre l’altre entra amb el nen al metge. Un (o una) porta o recull el nen a l’escola mentre l’altre va a treballar una hora abans o en surt dues hores després. I així contínuament, per a cada minúcia quotidiana. Quan un (o una) està malalt, l’altre substitueix les tasques. Si és qui treballa, probablement tindrà una baixa. Si no, el qui treballa duplica feines. Però el malalt descansa.

I el més important: pare i mare parlen amb els fills, els fan costat, hi discuteixen, els renyen, els castiguen, en suporten el mal humor, un (o una) és més tou que l’altre, contemporitza, fa d’intermediari, es reparteixen l’educació.

Tot això, en una família monoparental, es concentra en una sola persona, tot, a tothora i sense substitucions possibles. Treballar a fora, amb les poques garanties laborals d’ara, i a casa fer-ho tot, absolutament tot, i ocupar-se d’educar un fill que sovint s’aprofita de l’esgotament i de la soledat del progenitor per tibar una mica més la corda. "Si no ho faig jo no ho fa ningú", podria ser el lema de les famílies monoparentals. Res de “compartir” tasques. Fins i tot involucrar el fill en les tasques domèstiques és una feina esgotadora, perquè és part de l’educació. De quan el progenitor únic està malalt...val més no parlar-ne.

La gran majoria de famílies monoparentals a Catalunya no ho són per voluntat pròpia, i són pobres. Es calcula que només un 2% han triat ser monoparentals o tenen ingressos mitjans, la resta són de rendes baixes o provenen de famílies desestructurades. No sé si hi ha estudis sobre fracàs escolar o sobre llindar d’educació assolit pels fills, suposo que sí, perquè hi ha estudis de tot. Si no n’hi ha, convindria fer-ne. Catalunya va ser pionera reconeixent ajudes per a famílies monoparentals el 2009, fa un parell d’anys s’hi va afegir la Comunitat valenciana.

Què se n’ha fet, de tot allò? doncs res. Ajudar les famílies monoparentals no és només una qüestió de diners, però els diners ajuden. Fins i tot en les famílies amb ingressos suficients (no alts), la diferència entre ser un o dos progenitors comporta o bé despeses, o bé l’esgotament de l’únic progenitor, que normalment és femení. A Catalunya, la condició de família monoparental permet una certa reducció en el transport públic i alguns altres beneficis, molt pocs, alguns dels quals es compten com a ingressos a l’hora de la declaració d’IRPF. De benefici fiscal, cap, tot i que el Síndic de Greuges de Catalunya ha posat en relleu la injustícia que això representa.

Creat a finals del 2009, el carnet de família monoparental donava dret a la bonificació del 50% de les taxes universitàries, del 2010 al 2012. Del 2012 endavant, aquesta reducció desaparegué. Es mantingué per a les famílies nombroses, perquè és llei espanyola. Per a les monoparentals (catalanes) no. Decisió de la Generalitat, no del pervers govern espanyol. Aquest, almenys, ja no ha reconegut mai la monoparentalitat.

L’excusa del govern català, el 2012, fou que la beca equitat ja era suficient. És un error greu: la beca equitat es dóna en funció de la renda, i la monoparentalitat és una condició que no depèn només de la renda. Amb els mateixos ingressos que una família amb dos progenitors, la família monoparental només té dos braços i dues cames, i un sol individu responsable de tot, i de la pròpia integritat física i emocional. A més, si l’argument de la renda fos determinant, per què es continua mantenint la bonificació per a famílies nombroses? la resposta és clara, perquè no podem contravenir una llei de Madrid. Però oi que podríem esmentar un munt de famílies catalanes riques i de cognoms il·lustres i molt, però molt, nombroses? on és l’argument de la renda? i no vull dir que calgui fer discriminacions entre les nombroses, sinó recuperar l’article 151/2009.

A poc a poc, l’equiparació entre família nombrosa i monoparental ha anat desapareixent, tant entre el sector privat (les botigues que lliurement feien descomptes amb el carnet) com en el públic. Només es reconeixen les famílies nombroses, com a tota Espanya. Això, en aquesta Catalunya que es vol diferent. Ja és difícil que un fill de família monoparental arribi a l’educació universitària: el munt d’esculls que ha de superar, i que no són només econòmics, sinó socials, emocionals i d’entorn, és immens. Quan hi arriba, si hi arriba, l’estocada és definitiva. Cap bonificació, només accés a les mateixes beques on arriben els que sí que han tingut pare i mare.

El que vull dir és que cal recuperar l’esperit del decret 151/2009, la innovació que representava a Catalunya –una Catalunya que es vol oberta, innovadora, europeista, solidària i independent—i l’estímul social que significa. O potser resulta que només es legisla per a una classe mitjana i alta, on aquell 2% de monoparentalitat és insignificant? O potser, pitjor encara, resulta que només es fa cas, de debò, a les lleis de Madrid?

Català, llengua acadèmica? o sobre filologia i educació ciutadana

Un exalumne que està fent la tesi doctoral m’explica que, no fa gaire, va assistir, amb d’altres companys, a un congrés de Filologia Clàssica pensat per a joves investigadors, una d’aquestes bones iniciatives que serveixen per obrir el camí de les comunicacions, les exposicions en públic, les citacions acadèmiques i els rituals iniciàtics de les futures acreditacions d’agències de qualitat (dubtosa). El congrés era a la Universitat de València, i aquest exalumne meu va fer la comunicació en català, pel lloc on era i perquè el seu tema era la tradició clàssica en un autor mallorquí. Hi va haver alguns altres companys seus que van tenir la mateixa gosadia de parlar, allà, en la llengua de Jaume I.

El congrés, no cal dir-ho, aplegava gent de tot l’estat, jovencells emmidonats sortits d’universitats vetustes, amarats de ciència, que comptaven arreglar el món a còpia de llatinades, i alguns professors més grans, de trajectòria més o menys reconeguda, que els feien de mentors i d’organitzadors. Un d’aquests, un valencià que es feia unes certes pagues de defensa de la llengua, preguntà estupefacte al meu informant per què havia fet la comunicació en català. A València, a la Universitat, i la pregunta és: per què fas una comunicació acadèmica en català?

Però per passadissos i sales, em diuen altres assistents, se sentia massa sovint una paraula: dialecte. Com gosen venir a parlar en dialecte? i a sobre d’aquests temes?

Jo no hi era, però la versió dels meus informants, molt diferents entre ells, és coincident. La seva sensació de buit i d’empestats, en terra d’infidels, també. Sort en tingueren els meus exalumnes del caliu dels estudiants valencians que compensava la fredor dels organitzadors. Allà no es va parlar de política (en sentit estricte, perquè per a Plató tot és política i per a mi també), ni d’independència, ni de banderes. Es va parlar de ciència. De coneixement, de grecs i de llatins, de literatura, de lingüística.

Com és possible que uns filòlegs, que tenen el llatí i el grec com a centre de la seva activitat acadèmica (que en termes universitaris és com dir de la seva vida), tinguin prejudicis tan visceralment arrelats contra les (altres) llengües romàniques que vénen d’aquest llatí que han estudiat? com es pot parlar encara, sobretot entre filòlegs, del català com un dialecte?

I com es pot sorprendre un acadèmic valencià del fet que es faci, a València, una comunicació en català?

L’organització, evidentment, no hi havia posat impediments, formals almenys. Això de les llengües cooficials, sobre el paper, es respecta, més o menys. Quin remei. Però, com en tantes altres coses, el problema no són les lleis o les normatives: el problema és la pedagogia, l’educació –la paideia—que en comptes d’educar en benefici de la ciència (en aquest cas, la filologia) i la comprensió del valor de les llengües com a vehicles de cultura i de coneixement acadèmic, i dels drets dels parlants de totes les llengües, i sobretot de la diversitat de l’estat, ells que en volen un de sol, educa per a l’odi i el rebuig, per al menyspreu i la degradació de l'altre.

Ja ho deia Plató: la base d’un estat, sense la qual aquest no pot subsistir, és l’educació dels ciutadans per a l’exercici de la virtut.

Dia vuit de març: fills de mare soltera

Sabíeu que fins al 2005 no es va poder inscriure una criatura com a fill de mare soltera, al registre civil? que era obligat donar un nom masculí de pare “a efectes d’identificació”, com deia el document, ni que fos un nom inventat? La raó, segons la llei, era protegir el menor de la discriminació pel fet de ser fill de mare soltera. Això valia per als fills producte d’inseminació artificial de donant anònim, i també per a fills adoptats, on la figura de la mare o del pare és analògica i jurídica, no pas biològica. I no us penseu que fos només un raonament de la dreta carpetovetònica: vaig sentir defensar aquest argument a una advocada socialista de Madrid, progre ella. És clar, era pel bé de la criatura, tothom ha de tenir pare i mare sobre el paper. No fos cas que tenir només mare convertís el nen en un pària social. Per què m'havia d'irritar, jo?

Foren precisament els socialistes del 2004 que van acabar amb aquesta curiosa imposició i van permetre inscriure un fill amb el nom del progenitor real, un o dos, masculí o femení, i així constar al DNI, al passaport i arreu com a fill de sa mare o de son pare, un de sol, si cal. El preàmbul del decret del BOE (ai, gloriós Plató, que vas crear el costum dels preàmbuls de les lleis, on es concentra la saviesa o l’estupidesa de qui legisla!) ho deia, per una vegada, sense ambigüitats: la llei existeix per garantir la veritat i no pot obligar a mentir. A partir de llavors, tots els afectats per la imposició anterior vam poder demanar la rectificació de les dades i fer constar un sol progenitor, normalment mare, al registre civil i a la documentació que se’n deriva.

Tot això com a producte dels diferents models de família que han sorgit en les darreres dècades. Perquè la discriminació de la dona –avui, vuit de març, toca parlar-ne més que cap altre dia—no és només una qüestió individual. Afecta el model familiar i per tant l’entorn social, i encara subsisteixen discriminacions que en teoria afecten tots dos sexes però que a la pràctica recauen majoritàriament en les dones.

De moment, i només des de fa una mica més de deu anys, segons la llei, no és cap taca ser fill de mare soltera ni s’ha de protegir una criatura pel fet de ser-ho. 

A la pràctica....ja ho veurem. Ho deixo per un altre dia.

I sí, té a veure amb la universitat. Continuarà....

De protestes, educació, graus i postgraus

Periòdicament retorna la qüestió dels graus universitaris en tres o quatre anys i dels màsters en un o dos anys, resumida popularment com el 3+2. Aquesta setmana ha estat ocasió d’una protesta estudiantil per aquest tema. Potser va bé fer una mica d’història.

Quan cap al 2005 es reformaven les llicenciatures universitàries per entrar a l’Espai europeu d’educació superior, les autoritats de la Generalitat de Catalunya defensaven graus de tres anys i després màsters d’un o dos anys, segons els objectius professionals o investigadors que tinguessin. Les autoritats del govern central, que llavors eren socialistes que havien arribat al poder sense tenir un criteri clar sobre universitats i havien copiat a corre-cuita documents del PP, anunciaven graus de quatre anys, i a més, en contra de la flexibilitat que caracteritza l’EEES, havien de ser així en tot l’Estat espanyol, per allò de la igualtat, equivalència, greuges comparatius i altres romanços que estem acostumats a sentir. A Catalunya, que mirava a Europa com encara hi mira en moltes coses, semblava que calia fer la reforma ben feta, a l’europea. Espanya, que ja tenia moltes llicenciatures de quatre anys, s’entossudia a canviar-ho tot sense canviar res. Finalment, i després d’un part que era ben bé el ridiculus mus de la faula, el decret de graus i postgraus establí l’obligatorietat dels quatre anys a tot l’Estat. Catalunya s’ho hagué d’empassar.

I vet aquí que a Madrid ara s’adonen que a Europa es fa una altra cosa i hem de ser europeus. Amb retard, com els trens. O sigui que graus de tres anys. Mentrestant, estudiants i professors ja s’han avesat als quatre anys, després d’haver comprimit ensenyaments i docència en unes cotilles de plans docents o més aviat en una bugada en què s’ha perdut la meitat del patrimoni de llençols. Com que no hi ha res pitjor que trencar costums, això de plantejar ara el que es veia normal fa deu anys aixeca ampolles, i a protestar. A sobre, el govern de Madrid regala la poma enverinada d’una pretesa flexibilitat: els graus que ho vulguin podran ser de quatre anys i els altres de tres. A judici de qui? de les autonomies, de les universitats, de tothom. A Catalunya, amb criteri, es diu que no hi podrà haver el mateix grau en dues universitats amb diferent durada.

Personalment no tinc gaire clar què és millor. Quatre anys són pocs per aprendre el que cal a la universitat. Tres, menys, és clar. Però la majoria de protestes estudiantils van pel cantó dels diners: els graus són menys cars que els màsters, per tant, allargar màsters serà més car. Aquest no pot ser el discurs. El discurs ha de ser la qualitat de l’ensenyament i allò que s’aconsegueix al final, que és saber o no saber, tenir ofici o no tenir-ne. Sobre diners hi ha molt a dir, però no es pot condicionar el coneixement a fer-ho barat o no. Calen més beques, calen autèntiques polítiques d’igualtat, cal tornar a reconèixer coses que s’havien reconegut i han desaparegut, com les exempcions parcials a famílies monoparentals, cal replantejar tot el sistema de finançament universitari per acostar els estudis a la gratuïtat, com en altres països europeus. Però no s’han d’escurçar o allargar els estudis perquè siguin cars o no.

Per a mi, la qüestió de fons no són els tres o quatre anys del grau universitari, sinó allò de què ha pecat sempre aquest país: el divorci entre educació secundària i universitat. Els països europeus que tenen graus de tres anys tenen també un any més d’educació secundària i tenen itineraris diferents en els darrers anys del que equival al nostre batxillerat. L’antic PREU o COU persisteix de maneres diferents en aquests països. La preparació de maduresa acadèmica i de coneixements és diferent. En canvi, aquí, hi ha molt a dir sobre el grau de preparació amb què arriben els estudiants, que no són pas rucs ni incapaços, però que no han estat guiats com caldria o, dit d’una altra manera, potser han estat directament estafats en la seva educació prèvia.

Per a mi, cal una reflexió global sobre el model educatiu, tant de l’ensenyament bàsic obligatori, és a dir, d’allò que volem que sàpiga i sigui qualsevol ciutadà, com de la preparació als estudis superiors i d’aquests mateixos. Llavors potser podrem decidir que hi ha graus de tres anys suficients per capacitar una professió i d’altres que requereixen especialització posterior.

I sobre diners, anem a fer una reforma fiscal ben feta i no caldrà parlar de beques.

Per cert, i com a apèndix sobre educació: cal realment destrossar un edifici històric per protestar? La decisió sobre tres o quatre anys no es pren a la Universitat de Barcelona, es pren al Congrés de Diputats. Suggereixo amablement que els estudiants exerceixin la seva llibertat d’expressió i de creativitat artística a les parets del Congrés, a Madrid. Seria molt més coherent.

El CRAI i recursos d'informació

Aquesta setmana he fet una classe sobre instruments per a la recerca, bases de dades, bibliografia, articles i recursos en general. La faig cada any per als alumnes del màster i ara per als de treball final de grau, de grec. La majoria d'estudiants no n'han sentit parlar mai i es pensen que buscar informació és entrar unes paraules a google.

En canvi, la UB --i les altres universitats també, en una mesura o altra-- gasta una quantitat milionària per posar a disposició de tot l'alumnat i professorat la millor bibliografia del món. Elsevier, Scopus, grans plataformes que subministren l'accés a les revistes de més prestigi del món sencer, que podem llegir des de casa i de les quals podem descarregar els articles que ens interessen. Al darrere hi ha un negoci monumental, el de la bibliografia de recerca internacional, al qual valdria la pena donar una ullada una mica crítica algun dia.

De ciències o de lletres, de la matèria que calgui, les revistes més prestigioses estan a l'abast de la comunitat universitària. Com també ho estan, per la via del préstec interbibliotecari, els llibres de la majoria de biblioteques del món, i a Catalunya, les del consorci, una iniciativa de país que convindria estendre a d'altres àmbits. A part d'altres bases de dades específiques, com per als hel·lenistes és el Thesaurus Linguae Graecae o l'Année Philologique. Diners i més diners invertits no solament per a beneficiar la recerca d'experts, sinó l'accés al coneixement de tots els estudiants.

Molts no en són conscients. Molts passen els anys del grau sense saber que la institució universitària, per la via del CRAI i de la feina discreta i eficient que fa, els proporciona l'accés a gairebé tot el saber mundial. És una llàstima. La universitat no són només hores de classe. L'estudiant, pel fet de ser-ho, té accés a gairebé totes les eines de coneixement bibliogràfic. El nostre deure és informar-los d'això, i el seu, fer-les servir. Treure'n rendiment, perquè el cost econòmic és molt alt.

De passada, un avís als científics: voleu parar de posar noms grecs a les cadenes d'ADN i als microorganismes de les profunditats marines? Empipa molt buscar un nom mitològic i trobar-se cinquanta mil articles sobre pèptids i polisacàrids.... Els grecs van arribar abans!

Manuscrit del cant segon de la Ilíada

La ciència és una de sola

De vegades em pregunto si això de fragmentar tant les disciplines universitàries és bo. Suposo que més que bo o dolent deu ser inevitable: no ho podem saber tot ni tot el saber cap a dintre d'un sol edifici, com passava fa cent anys. Però, com en tantes coses, els arbres no ens deixen veure el bosc.

La ciència és una de sola. M'embadaleix llegir les conquestes dels col·legues de biomedicina encara que no hi entengui ni un borrall. M'apassiona sentir les explicacions dels astrofísics. M'agraden les descobertes dels companys arqueòlegs. I, evidentment, m'agrada Plató.

A qui hem classificat entre els filòsofs, per aquella mania tan vuitcentista de les taxonomies, però era de tot. Era de lletres i de ciències, matemàtic, polític, filòsof, jurista. S'ho podia permetre, fa dos mil quatre-cents anys. Ara només ens podem permetre l'admiració davant el saber, i l'admiració és la primera passa per conèixer i per comprendre.

M'agradaria que la universitat no oblidés que la ciència --scientia-- és una de sola, i que els universitaris fóssim capaços de valorar els èxits i els descobriments de totes les nostres disciplines, sense enveja de recursos ni menyspreu del que s'ignora. El saber és polièdric, però no fragmentat. O no ho hauria de ser.

Universitas.