Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dones. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dones. Mostrar tots els missatges

dimecres, 12 d’octubre del 2016

Les mares soles també tenen dret a aprendre llatí (o com enfonsar les dones en la incultura)

Llegeixo amb estupor aquest nou invent lingüístic de les famílies monomarentals. Resulta que a no sé qui (sí que ho sé) se li ha acudit que cal protegir les famílies amb només mare i fills, i pocs ingressos. Benvinguda idea, encara que ja n'he parlat en altres ocasions, es podria fer millor a partir del que permet el decret del 2009, però per algun lloc es comença.
Ara bé, destruir el llenguatge és una manera d'afavorir aquestes dones? Monoparental, com molt bé recorda el Termcat (http://www.termcat.cat/ca/Comentaris_Terminologics/Finestra_Neologica/76/, que per això el tenim i està format per lingüistes (homes i dones) experts de debò, ve del llatí parens, que ve de parere, és a dir, donar a llum. Si algú es pogués queixar de la paraula serien els homes, que no pareixen, però el terme "parent" s'aplica a qualsevol persona, home o dona, que formi part de la mateixa família. Monoparental és la família que només té un progenitor, home o dona, i monoparental femenina la forma correcta per designar la família on només hi ha mare.
Assistim massa sovint a la deformació del llenguatge en nom d'una pretesa visibilització de la dona. No tinc gens clar que desdoblar en masculí i femení faci disminuir els casos de violència masclista, però segur que invents com donanatge en comptes d'homenatge i monomarental en comptes de monoparental no ajuden gens a la dona. 
La història de la llengua, l'etimologia, la correcció sintàctica, l'abundància de vocabulari, fins i tot la criticada ortografia, són part de l'educació i de la cultura, de la que s'adquireix a l'escola i a la universitat, quan hi ha recursos per anar-hi, de la que es demana en els llocs de treball ben remunerats. Amb totes les reserves històriques que vulgueu, llegiu Pygmalion, de Bernard Shaw (la pel·lícula My Fair Lady), i l'adaptació catalana del Pigmalió de Joan Oliver.
Es parla de treure les dones pobres de les situacions de marginació, es parla, amb un altre neologisme (o anglicisme) infumable, d'empoderar les dones, o sigui, de donar-los poder. Això del poder mereix un apunt a part que tocarà un altre dia, però em pregunto: deformar la llengua i negar-los l'accés a la llengua culta és una manera de donar-los poder? O es una manera de situar-les més aviat al marge de la societat educada en la història, la lingüística, el llatí, la riquesa de vocabulari i la filosofia?
Les famílies monoparentals han de tenir prou recursos perquè els fills vagin a la universitat i perquè les mares no hagin de treballar tot el dia en feines mal pagades. Els programes d'ajut han de subvencionar amb diners, però també amb cultura, amb educació, amb formació, amb possibilitats d'ascens social. Dir-los monomarentals és marginar-les de l'educació, és designar-les amb una singular estrella groga que potser sí que les fa visibles, però per fer-les ridícules. Les mares soles no s'ho mereixen. 
La manca de cultura és discriminatòria. No afegiu incultura a la incultura. Deixeu que les dones també estudiïn llatí!


dimarts, 2 d’agost del 2016

Si no ho faig jo no ho fa ningú (famílies monoparentals, segona part)


Quan Catalunya va reconèixer, l’any 2009, per primer cop a l’estat espanyol, el carnet de família monoparental, gairebé equiparat al de família nombrosa, hi va haver moltes veus crítiques (diria que envejoses) que no ho van veure bé. Els arguments en contra eren que moltes famílies monoparentals cobraven el mateix que les de dos progenitors, o que no es podia comparar el que gastaven dues persones amb el que gastaven cinc. Tot era, com sovint, vist des de la perspectiva dels diners, i encara en valor absolut.
Tot va de diners? parlem-ne. Família monoparental (la reconeguda legalment) vol dir un progenitor (que normalment és la mare) i un o més fills. No vol dir família divorciada, custòdia compartida, parella de fet, o avis que conviuen amb els fills. Vol dir un adult sol amb un o més fills, i prou. Per tant, vol dir que la mateixa persona adulta que treballa per entrar un sou a casa és la que es cuida dels fills, neteja, compra, baixa les escombraries, va a veure els mestres de l’escola, porta el cotxe (si en té) al mecànic, fa la declaració de renda, o espera l’electricista a casa quan hi ha una avaria. Una sola persona, dos braços, dues cames. 
La família monoparental és la que demostra, paradoxalment, la feina submergida i no reconeguda de les mestresses de casa que no cobren. Una família amb pare i mare on només un treballa té l’ajut de les dues cames i els dos braços, a més del cervell, de l’altre. Un (o una) porta la criatura al metge i l’altre va a treballar. Un (o una) baixa les escombraries i l’altre banya la criatura. Un (o una) va a comprar i l’altre es queda amb el nen que dorm. Un (o una) va a aparcar el cotxe mentre l’altre entra amb el nen al metge. Un (o una) porta o recull el nen a l’escola mentre l’altre va a treballar una hora abans o en surt dues hores després. I així contínuament, per a cada minúcia quotidiana. Quan un (o una) està malalt, l’altre substitueix les tasques. Si és qui treballa, probablement tindrà una baixa. Si no, el qui treballa duplica feines. Però el malalt descansa.
I el més important: pare i mare parlen amb els fills, els fan costat, hi discuteixen, els renyen, els castiguen, en suporten el mal humor, un (o una) és més tou que l’altre, contemporitza, fa d’intermediari, es reparteixen l’educació.
Tot això, en una família monoparental, es concentra en una sola persona, tot, a tothora i sense substitucions possibles. Treballar a fora, amb les poques garanties laborals d’ara, i a casa fer-ho tot, absolutament tot, i ocupar-se d’educar un fill que sovint s’aprofita de l’esgotament i de la soledat del progenitor per tibar una mica més la corda. "Si no ho faig jo no ho fa ningú", podria ser el lema de les famílies monoparentals. Res de “compartir” tasques. Fins i tot involucrar el fill en les tasques domèstiques és una feina esgotadora, perquè és part de l’educació. De quan el progenitor únic està malalt...val més no parlar-ne.
La gran majoria de famílies monoparentals a Catalunya no ho són per voluntat pròpia, i són pobres. Es calcula que només un 2% han triat ser monoparentals o tenen ingressos mitjans, la resta són de rendes baixes o provenen de famílies desestructurades. No sé si hi ha estudis sobre fracàs escolar o sobre llindar d’educació assolit pels fills, suposo que sí, perquè hi ha estudis de tot. Si no n’hi ha, convindria fer-ne. Catalunya va ser pionera reconeixent ajudes per a famílies monoparentals el 2009, fa un parell d’anys s’hi va afegir la Comunitat valenciana.
Què se n’ha fet, de tot allò? doncs res. Ajudar les famílies monoparentals no és només una qüestió de diners, però els diners ajuden. Fins i tot en les famílies amb ingressos suficients (no alts), la diferència entre ser un o dos progenitors comporta o bé despeses, o bé l’esgotament de l’únic progenitor, que normalment és femení. A Catalunya, la condició de família monoparental permet una certa reducció en el transport públic i alguns altres beneficis, molt pocs, alguns dels quals es compten com a ingressos a l’hora de la declaració d’IRPF. De benefici fiscal, cap, tot i que el Síndic de Greuges de Catalunya ha posat en relleu la injustícia que això representa.
Creat a finals del 2009, el carnet de família monoparental donava dret a la bonificació del 50% de les taxes universitàries, del 2010 al 2012. Del 2012 endavant, aquesta reducció desaparegué. Es mantingué per a les famílies nombroses, perquè és llei espanyola. Per a les monoparentals (catalanes) no. Decisió de la Generalitat, no del pervers govern espanyol. Aquest, almenys, ja no ha reconegut mai la monoparentalitat.
L’excusa del govern català, el 2012, fou que la beca equitat ja era suficient. És un error greu: la beca equitat es dóna en funció de la renda, i la monoparentalitat és una condició que no depèn només de la renda. Amb els mateixos ingressos que una família amb dos progenitors, la família monoparental només té dos braços i dues cames, i un sol individu responsable de tot, i de la pròpia integritat física i emocional. A més, si l’argument de la renda fos determinant, per què es continua mantenint la bonificació per a famílies nombroses? la resposta és clara, perquè no podem contravenir una llei de Madrid. Però oi que podríem esmentar un munt de famílies catalanes riques i de cognoms il·lustres i molt, però molt, nombroses? on és l’argument de la renda? i no vull dir que calgui fer discriminacions entre les nombroses, sinó recuperar l’article 151/2009.
A poc a poc, l’equiparació entre família nombrosa i monoparental ha anat desapareixent, tant entre el sector privat (les botigues que lliurement feien descomptes amb el carnet) com en el públic. Només es reconeixen les famílies nombroses, com a tota Espanya. Això, en aquesta Catalunya que es vol diferent. Ja és difícil que un fill de família monoparental arribi a l’educació universitària: el munt d’esculls que ha de superar, i que no són només econòmics, sinó socials, emocionals i d’entorn, és immens. Quan hi arriba, si hi arriba, l’estocada és definitiva. Cap bonificació, només accés a les mateixes beques on arriben els que sí que han tingut pare i mare.

El que vull dir és que cal recuperar l’esperit del decret 151/2009, la innovació que representava a Catalunya –una Catalunya que es vol oberta, innovadora, europeista, solidària i independent—i l’estímul social que significa. O potser resulta que només es legisla per a una classe mitjana i alta, on aquell 2% de monoparentalitat és insignificant? O potser, pitjor encara, resulta que només es fa cas, de debò, a les lleis de Madrid?

dilluns, 7 de març del 2016

Dia vuit de març: fills de mare soltera

Sabíeu que fins al 2005 no es va poder inscriure una criatura com a fill de mare soltera, al registre civil? que era obligat donar un nom masculí de pare “a efectes d’identificació”, com deia el document, ni que fos un nom inventat? La raó, segons la llei, era protegir el menor de la discriminació pel fet de ser fill de mare soltera. Això valia per als fills producte d’inseminació artificial de donant anònim, i també per a fills adoptats, on la figura de la mare o del pare és analògica i jurídica, no pas biològica. I no us penseu que fos només un raonament de la dreta carpetovetònica: vaig sentir defensar aquest argument a una advocada socialista de Madrid, progre ella. És clar, era pel bé de la criatura, tothom ha de tenir pare i mare sobre el paper. No fos cas que tenir només mare convertís el nen en un pària social. Per què m'havia d'irritar, jo?
Foren precisament els socialistes del 2004 que van acabar amb aquesta curiosa imposició i van permetre inscriure un fill amb el nom del progenitor real, un o dos, masculí o femení, i així constar al DNI, al passaport i arreu com a fill de sa mare o de son pare, un de sol, si cal. El preàmbul del decret del BOE (ai, gloriós Plató, que vas crear el costum dels preàmbuls de les lleis, on es concentra la saviesa o l’estupidesa de qui legisla!) ho deia, per una vegada, sense ambigüitats: la llei existeix per garantir la veritat i no pot obligar a mentir. A partir de llavors, tots els afectats per la imposició anterior vam poder demanar la rectificació de les dades i fer constar un sol progenitor, normalment mare, al registre civil i a la documentació que se’n deriva.
Tot això com a producte dels diferents models de família que han sorgit en les darreres dècades. Perquè la discriminació de la dona –avui, vuit de març, toca parlar-ne més que cap altre dia—no és només una qüestió individual. Afecta el model familiar i per tant l’entorn social, i encara subsisteixen discriminacions que en teoria afecten tots dos sexes però que a la pràctica recauen majoritàriament en les dones.
De moment, i només des de fa una mica més de deu anys, segons la llei, no és cap taca ser fill de mare soltera ni s’ha de protegir una criatura pel fet de ser-ho. 

A la pràctica....ja ho veurem. Ho deixo per un altre dia.
I sí, té a veure amb la universitat. Continuarà....

dilluns, 29 de febrer del 2016

Sobre l'ús sexista del llenguatge

Acabo de veure la polèmica --estèril, perquè ningú no es deixarà convèncer-- causada pel "donanatge" (vol dir homenatge, però en suposat femení) organitzat per l'Ajuntament de Barcelona. Una lingüista de la UB, la Dra. Carme Junyent (ei, és una dona!) n'ha fet una crítica implacable que subscric fins a l'última paraula i que podreu llegir a

Hi esmenta un terme que jo comento a classe cada any amb els meus alumnes, la paraula història. Els (o les) americans (americanes) canvien history per herstory. Es pot interpretar com un joc de paraules, més a partir de story que d'història: el relat d'ella en comptes del relat d'ell. Però l'etimologia de la paraula, en totes les llengües, és grega, i prové de la mateixa arrel que la visió i la saviesa: l'antiga arrel indoeuropea *wid que ha donat el llatí videre, visus (d'on vénen els nostres termes sobre la visió), i el grec eidon (aorist defectiu del verb veure) i oida (perfet amb valor de present, saber perquè he vist), l'alemany Weise i Weisheit (savi i saviesa) i l'anglés wise i wisdom. L'aspiració que deixa la caiguda del *w inicial dóna histor i historie, que en sentit original volen dir el qui examina o investiga i la investigació. Alguns escriptors hel·lenístics tenien l'epítet Polyhistor, l'erudit o el gran investigador. O sigui que història vol dir coneixement i és de la mateixa arrel que la saviesa.
Però els anglesos han oblidat les arrels gregues del cultisme i veuen en aquest his- una marca masculina. Així es fabriquen les etimologies populars i això també ho van inventar els grecs. 
Ho he explicat a classe cada any i les reaccions són molt diverses. Un any se'm va organitzar un pandemònium tan descomunal entre els defensors del terme herstory i els detractors en nom de la filologia que em vaig jurar que no ho explicaria mai més.
Ves per on, les etimologies tornen a estar de moda. Mentre perdem el temps fent neologismes ridículs, les dones perden la vida, els drets i la subsistència. Potser que ens ho fem mirar.
Em sembla que no m'ha sortit un post gaire correcte políticament.
Un altre dia en diré més coses.