El cielo prometido, un llibre imprescindible

Confesso que em vaig comprar el llibre per raons personals, perquè hi surt una cosina de la família de qui havia sentit parlar força al meu pare fa molts anys, i tenia curiositat per conèixer la seva història. Era la Carme Brufau, de qui mon pare deia que feia tronar i ploure, i que era l’única de la família que tenia una llegenda romàntica de fugides, espionatge i aventures. La resta val a dir que som força avorrits.

Vaig trobar efectivament el rastre de la cosina i dels seus ulls blaus, els mateixos que tenia mon pare i que ara sé d’on vénen, perquè ningú més els té. Però, des de la primera pàgina, el llibre em va enganxar com només ho fa una bona novel·la d’intriga, només que no és una novel·la, i que la intriga és poca, perquè ja en sabem el final. El cielo prometido és un estudi rigorós, meticulós, detallat i contrastat, de l’assassinat de Trotski, de la família Mercader, de la segona República espanyola, de la Guerra civil i dels grups comunistes. El seu autor, Gregorio Luri, un finíssim filòsof empeltat de filòleg clàssic, que de tan bon expert com és en Plató és molt bon pedagog, dels de debò, o sigui, dels que es preocupen per ensenyar alguna cosa a alguna persona, anomena aquest llibre l’obra de la seva vida, per la dedicació i el compromís amb què l’ha escrit.

No és un treball acadèmic d’història, ni tampoc un relat novel·lat. És una recerca crítica sobre el comunisme, sobre els convulsos moments de la República i del principi de la guerra, sobre els ideals del segle XX i la seducció de les grans idees en els individus, sobre la tria personal de la llibertat i del compromís, i alhora les ferotges lluites pel poder i l’ambició, que no coneixen signe polític. Sobretot és un llibre sense bons ni dolents, sense maniqueismes, sense prejudicis. A més d’aprendre un munt de coses sobre la història, la gran lliçó del llibre, penso, és la vanitat humana, la mesquinesa de les ambicions personals i la banalitat del mal, vingui d’on vingui. No és un llibre sobre utopies o paradisos perduts, no és un llibre nostàlgic ni d’allò que hauria pogut ésser. És un llibre sobre allò que va ser i que no podia ser d’una altra manera perquè les persones eren com eren i som com som. No és un llibre neutre, si és que n’hi ha cap, però el punt de vista no és d’un bàndol o de l’altre, sinó el de la condició humana, amb les seves misèries i les ànsies de grandesa, amb les contradiccions individuals que porten als grans esdeveniments col·lectius. L’autor, amb la llibertat que dóna l’edat i les lectures ben païdes, no s’està de fer aquí i allà el comentari crític que encarrila el lector cap a reflexions més profundes. “El mayor escándalo intelectual del siglo pasado ha sido la sumisión gozosa de la inteligencia a la tirania”. Tota la pàgina 175, per exemple, és una crítica implacable als intel·lectuals, i n’hi ha d’altres.

Avui, divuit de juliol, els carrers van plens de la foto de la Marina Ginestà amb el fusell a l’espatlla, a la terrassa de l’hotel Colon. Per a molts, el símbol de les milícies republicanes i de la llibertat. El llibre explica l’origen de la foto i el que la protagonista en pensava anys més tard, i és un excel·lent exercici de desmitologització, com ho són tants altres retrats complexos de figures, grans i petites, de la història recent. Necessitem mites, però també necessitem desmitologitzar-los.

Un llibre imprescindible per entendre què va passar, almenys una mica més. Llegiu-lo.

Gregorio Luri, El cielo prometido. Una mujer al servicio de Stalin. La historia de la familia Mercader. Ariel, Barcelona 2016

Català, llengua acadèmica? o sobre filologia i educació ciutadana

Un exalumne que està fent la tesi doctoral m’explica que, no fa gaire, va assistir, amb d’altres companys, a un congrés de Filologia Clàssica pensat per a joves investigadors, una d’aquestes bones iniciatives que serveixen per obrir el camí de les comunicacions, les exposicions en públic, les citacions acadèmiques i els rituals iniciàtics de les futures acreditacions d’agències de qualitat (dubtosa). El congrés era a la Universitat de València, i aquest exalumne meu va fer la comunicació en català, pel lloc on era i perquè el seu tema era la tradició clàssica en un autor mallorquí. Hi va haver alguns altres companys seus que van tenir la mateixa gosadia de parlar, allà, en la llengua de Jaume I.

El congrés, no cal dir-ho, aplegava gent de tot l’estat, jovencells emmidonats sortits d’universitats vetustes, amarats de ciència, que comptaven arreglar el món a còpia de llatinades, i alguns professors més grans, de trajectòria més o menys reconeguda, que els feien de mentors i d’organitzadors. Un d’aquests, un valencià que es feia unes certes pagues de defensa de la llengua, preguntà estupefacte al meu informant per què havia fet la comunicació en català. A València, a la Universitat, i la pregunta és: per què fas una comunicació acadèmica en català?

Però per passadissos i sales, em diuen altres assistents, se sentia massa sovint una paraula: dialecte. Com gosen venir a parlar en dialecte? i a sobre d’aquests temes?

Jo no hi era, però la versió dels meus informants, molt diferents entre ells, és coincident. La seva sensació de buit i d’empestats, en terra d’infidels, també. Sort en tingueren els meus exalumnes del caliu dels estudiants valencians que compensava la fredor dels organitzadors. Allà no es va parlar de política (en sentit estricte, perquè per a Plató tot és política i per a mi també), ni d’independència, ni de banderes. Es va parlar de ciència. De coneixement, de grecs i de llatins, de literatura, de lingüística.

Com és possible que uns filòlegs, que tenen el llatí i el grec com a centre de la seva activitat acadèmica (que en termes universitaris és com dir de la seva vida), tinguin prejudicis tan visceralment arrelats contra les (altres) llengües romàniques que vénen d’aquest llatí que han estudiat? com es pot parlar encara, sobretot entre filòlegs, del català com un dialecte?

I com es pot sorprendre un acadèmic valencià del fet que es faci, a València, una comunicació en català?

L’organització, evidentment, no hi havia posat impediments, formals almenys. Això de les llengües cooficials, sobre el paper, es respecta, més o menys. Quin remei. Però, com en tantes altres coses, el problema no són les lleis o les normatives: el problema és la pedagogia, l’educació –la paideia—que en comptes d’educar en benefici de la ciència (en aquest cas, la filologia) i la comprensió del valor de les llengües com a vehicles de cultura i de coneixement acadèmic, i dels drets dels parlants de totes les llengües, i sobretot de la diversitat de l’estat, ells que en volen un de sol, educa per a l’odi i el rebuig, per al menyspreu i la degradació de l'altre.

Ja ho deia Plató: la base d’un estat, sense la qual aquest no pot subsistir, és l’educació dels ciutadans per a l’exercici de la virtut.