Epiqueia

L’actitud del comitè federal del PSOE aquestes darreres setmanes i la conseqüència que tindrà, previsiblement, en el govern de l’Estat espanyol m’ha fet recordar un mot força oblidat avui dia, el de l’epiqueia, del grec ἐπιείκεια, sentit comú en l’aplicació de la llei, equitat. Plató i Aristòtil s’hi van referir, amb sentits una mica diferents. Ve a dir, per fer-ho ràpid, que quan l’aplicació estricta de la llei fa perillar el bé comú, és lícit saltar-se-la.

Hi ha molts milions de votants socialistes que, quan van votar, ho van fer perquè no volien cap més govern del PP. Ara es troben que el seu vot haurà valgut per fer precisament Rajoy president, gràcies a l’abstenció del PSOE que, pel que es veu, va ser l’opció majoritària en el Comitè Federal de diumenge passat, per tant, els diputats socialistes, en fidel obediència a les consignes del partit, s’hauran d’abstenir.

Hauran? la disciplina de partit és una llei més sagrada que les lleis divines, força desvalorades avui dia. Tothom vota el mateix (cosa que d’altra banda fa pensar que potser ens podríem estalviar la comèdia dels diputats, cada partit podria tenir un nombre de vots abstracte i amb mitja dotzena de portaveus ja fem) i de tant en tant, com si fos una graciosa mercè de la divinitat de la cúpula, es concedeix llibertat de vot als diputats. No és el cas ara, no juguem!

Què passa si la disciplina de partit es trenca? que hi ha represàlies, càstig, sanció i fins i tot risc d’expulsió per al responsable, però és un diputat, elegit pel poble, per tant, el seu vot és perfectament vàlid. Dels diputats socialistes que assistiran a la sessió d’investidura de Rajoy, no tots ho veuen clar. Pel que sembla, hi ha veus crítiques amb l’abstenció. Al carrer, allò que s’anomena “les bases”, o sigui, la gent normal i corrent que vota, no entén gens la disciplina aquesta que fa que el seu vot, que al capdavall és l’únic que mana, vagi a parar justament al partit contrari, hi ha hagut militants que s’han donat de baixa i hi ha gran descontentament, es preveuen manifestacions, justificades, em sembla. Hom es pregunta, també, quines són les converses privades i les negociacions que han dut a aquesta decisió. De franc, el PSOE no s’abstindrà, segur. Els telèfons deuen treure fum.

No hi ha cap diputat decidit a practicar l’epiqueia? La disciplina de partit ni tan sols no és una llei, és una norma d’organització interna i prou.  En canvi, de l’abstenció a les Corts en resulta un govern de dretes que ha arruïnat l’Estat espanyol i que es troba fins al coll de casos de corrupció als tribunals, i per quatre anys més. L’abstenció és un càrrec de consciència, o ho hauria de ser. L’epiqueia, en aquest cas, està més que justificada per al bé comú. Trencar la disciplina de vot, votar en contra de la investidura, guardar la consciència neta com a ciutadà, com a diputat i com a socialista, seria un acte de noblesa personal que potser es podria esperar d’uns quants diputats, catalans i espanyols. Potser tampoc no canviaria res, però almenys donaria un toc d’esperança a la ciutadania envers els polítics, envers la consciència del bé comú, faria pensar que potser sí que té sentit la política. Pel bé comú, potser es podrien sacrificar uns quants diputats i trencar la disciplina de partit, assumir les conseqüències. Hi guanyarien dignitat i respecte, dels altres i de si mateixos.

No he votat mai socialista, però m’agradaria que hi hagués una mica de sentit comú, de consciència i de seny. Això és el que vol dir epiqueia. És una paraula en desús, ja ho sé.

Les mares soles també tenen dret a aprendre llatí (o com enfonsar les dones en la incultura)

Llegeixo amb estupor aquest nou invent lingüístic de les famílies monomarentals. Resulta que a no sé qui (sí que ho sé) se li ha acudit que cal protegir les famílies amb només mare i fills, i pocs ingressos. Benvinguda idea, encara que ja n'he parlat en altres ocasions, es podria fer millor a partir del que permet el decret del 2009, però per algun lloc es comença.

Ara bé, destruir el llenguatge és una manera d'afavorir aquestes dones? Monoparental, com molt bé recorda el Termcat (http://www.termcat.cat/ca/Comentaris_Terminologics/Finestra_Neologica/76/, que per això el tenim i està format per lingüistes (homes i dones) experts de debò, ve del llatí parens, que ve de parere, és a dir, donar a llum. Si algú es pogués queixar de la paraula serien els homes, que no pareixen, però el terme "parent" s'aplica a qualsevol persona, home o dona, que formi part de la mateixa família. Monoparental és la família que només té un progenitor, home o dona, i monoparental femenina la forma correcta per designar la família on només hi ha mare.

Assistim massa sovint a la deformació del llenguatge en nom d'una pretesa visibilització de la dona. No tinc gens clar que desdoblar en masculí i femení faci disminuir els casos de violència masclista, però segur que invents com donanatge en comptes d'homenatge i monomarental en comptes de monoparental no ajuden gens a la dona. 

La història de la llengua, l'etimologia, la correcció sintàctica, l'abundància de vocabulari, fins i tot la criticada ortografia, són part de l'educació i de la cultura, de la que s'adquireix a l'escola i a la universitat, quan hi ha recursos per anar-hi, de la que es demana en els llocs de treball ben remunerats. Amb totes les reserves històriques que vulgueu, llegiu Pygmalion, de Bernard Shaw (la pel·lícula My Fair Lady), i l'adaptació catalana del Pigmalió de Joan Oliver.

Es parla de treure les dones pobres de les situacions de marginació, es parla, amb un altre neologisme (o anglicisme) infumable, d'empoderar les dones, o sigui, de donar-los poder. Això del poder mereix un apunt a part que tocarà un altre dia, però em pregunto: deformar la llengua i negar-los l'accés a la llengua culta és una manera de donar-los poder? O es una manera de situar-les més aviat al marge de la societat educada en la història, la lingüística, el llatí, la riquesa de vocabulari i la filosofia?

Les famílies monoparentals han de tenir prou recursos perquè els fills vagin a la universitat i perquè les mares no hagin de treballar tot el dia en feines mal pagades. Els programes d'ajut han de subvencionar amb diners, però també amb cultura, amb educació, amb formació, amb possibilitats d'ascens social. Dir-los monomarentals és marginar-les de l'educació, és designar-les amb una singular estrella groga que potser sí que les fa visibles, però per fer-les ridícules. Les mares soles no s'ho mereixen. 

La manca de cultura és discriminatòria. No afegiu incultura a la incultura. Deixeu que les dones també estudiïn llatí!

Mínim històric de fumadors a Catalunya. I els fumadors passius?

Sento al Telenotícies vespre d’ahir dia 3 d’octubre, http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-vespre/telenoticies-vespre-03102016/video/5623441/

(minut 14.42) que el consum de tabac està en mínims històrics a Catalunya, però que encara hi ha un de cada quatre catalans que fuma, més d’un milió i mig de persones.

M'alegro molt que la xifra baixi. Ara bé, opino que Salut Pública no s’hauria de preocupar només d’encoratjar aquest milió i mig de fumadors a deixar-ho. Penso que Salut Pública, o qui fos, s’hauria de preocupar molt més pels fumadors passius que no ho poden deixar ni que vulguin. Si un de cada quatre catalans fuma, vol dir que n’hi ha tres més que tenen risc de fumar passivament. Potser les estadístiques no van ben bé així, i ja se sap que els números són una cosa i la realitat una altra, però el problema no està ben enfocat.

La llei que regula el consum de tabac és del 2005 i fou revisada el 2010 amb grans esgarips, per tot allò dels bars i restaurants que havien fet obres, etc. Pel que semblava, s’havia prohibit fumar a tots els recintes de l’Administració Pública i a tots els centres d’ensenyament, i allà on hi hagués tracte amb el públic.... Per tant, tots contents, ningú parla del tabaquisme passiu i es veu que els esforços se centren a fer que els fumadors deixin de fumar. Res més. Ja no deuen existir fumadors passius per força.

La intenció és lloable, però també hi haurà qui critiqui l’intervencionisme de l’Estat (del Govern) o fins i tot la hipocresia que representa un negoci mundial de tabac que mou milers de milions de dòlars, al costat de l’estímul oficial per deixar de fumar, i ho entenc. Tot plegat fa ferum de capitalisme ferotge, amb bones intencions polítiques que no hi poden fer gaire. No sóc partidària de la il·legalització del tabac, perquè almenys ara els fumadors saben que fumen nicotina i no ves a saber què. El control de qualitat no està mai malament, fins i tot en els verins, i els impostos tampoc no estan malament. D’altra banda, considero sobretot que l’individu té dret a fer ús de la seva llibertat, sempre que sigui a consciència, per tant, que n’estigui informat. L'Estat no ha de suplir la voluntat dels ciutadans per decidir el que volen fer amb la seva vida. 

Per això penso que l’Administració ha d’informar del risc de fumar, i dur a terme polítiques de prevenció sobretot amb la gent jove, però crec que hi ha un punt en què intervé la llibertat de l’individu per decidir córrer el risc, igual com cal advertir dels perills del sedentarisme i del consum de greixos, però l’individu pot decidir no fer-ne cas. Especialment jo, que he triat no córrer el risc de cap luxació o traumatisme per pràctica esportiva.

Ara bé, si d’algú s’ha de preocupar particularment l’Administració és de la població que no pot exercir la llibertat de no fumar, és a dir, dels fumadors passius. Cap fumador passiu no pot sotmetre’s a cap programa subvencionat (o no) de deixar l’hàbit, ha de dependre que els altres ho decideixin. Els fumadors passius depenen dels infarts, càncers, pneumotòrax i ictus del seu entorn, mireu si és trist. O simplement de la voluntat d’altri, mai de la seva. Aquí és on realment ha d’actuar l’Administració de Salut Pública: a assegurar-se que ningú, absolutament ningú, no es vegi obligat a fumar passivament en contra de la seva voluntat. 

Perquè, evidentment, hom pot acceptar la companyia de la parella, els amics, els fills, els veïns, els coneguts que fumen. Això és la vida privada. Però ningú no s’ha de trobar a la feina en la disjuntiva d’empassar-te el tabac dels altres o fer malament la feina, o negligir les funcions, o deixar de parlar amb la gent. Ni ha d’exigir el compliment de la llei o queixar-se. La llei s’ha de complir i punt, i l’Administració ha de vigilar perquè no hi hagi cap escletxa que permeti burlar-la. El dret, em diuen els juristes, sempre és interpretació, i fins i tot la molt detallista llei contra el tabac permet alguna interpretació abusiva que, si no té el control de l’autoritat, a la pràctica fa que els treballadors (públics i de l’ensenyament) acabin fumant passivament per força. Escales, passadissos, racons, avantsales d’aules, llocs que es consideren “oberts” tot i que estan tancats per quatre parets i una teulada i on no et mulles si plou, llocs de pas que també ho són de convivència, llindars, portes... i el fumador passiu aguanta, obligat a interactuar amb col·legues i públic en general, a respondre consultes, parlar, tractar de temes professionals mentre s'empassa el fum de l'interlocutor. Amb l'afegitó que hi ha fumadors que consideren intolerant la protesta dels fumadors passius. Esmentar la llei és carca i intolerant. Fumar és transgredir la llei, això és progre. Hi ha una culpabilització moral encoberta (o no) dels fumadors passius que reclamen no ser-ho.

Mai un funcionari (o un treballador de qualsevol categoria), en acte de servei i en exercici de les seves funcions, en el recinte de l’Administració pública, o d’una institució d’ensenyament públic, no s’ha de veure obligat a fumar passivament. A d’altres llocs tampoc, però la casuística és llarga. Ni cap client, usuari que diuen ara, convidat, estudiant, ningú, no s’ha de veure obligat a fumar passivament si pregunta una informació pertinent a un treballador que fuma en el recinte, per exemple. Que consti que els exemples són reals, sense posar-hi noms, tant d’institucions públiques d’ensenyament superior com d’institucions nostrades de cultura.

D’això sí que se n’ha de preocupar Salut Pública, i amb molt més delit que de fer programes de deshabituació del tabac. S’ha de preocupar dels que no són lliures per deixar de respirar tabac, o sigui, dels fumadors passius per obligació.

S’ha de preocupar de fer complir la llei.

Si no ho faig jo no ho fa ningú (famílies monoparentals, segona part)

Quan Catalunya va reconèixer, l’any 2009, per primer cop a l’estat espanyol, el carnet de família monoparental, gairebé equiparat al de família nombrosa, hi va haver moltes veus crítiques (diria que envejoses) que no ho van veure bé. Els arguments en contra eren que moltes famílies monoparentals cobraven el mateix que les de dos progenitors, o que no es podia comparar el que gastaven dues persones amb el que gastaven cinc. Tot era, com sovint, vist des de la perspectiva dels diners, i encara en valor absolut.

Tot va de diners? parlem-ne. Família monoparental (la reconeguda legalment) vol dir un progenitor (que normalment és la mare) i un o més fills. No vol dir família divorciada, custòdia compartida, parella de fet, o avis que conviuen amb els fills. Vol dir un adult sol amb un o més fills, i prou. Per tant, vol dir que la mateixa persona adulta que treballa per entrar un sou a casa és la que es cuida dels fills, neteja, compra, baixa les escombraries, va a veure els mestres de l’escola, porta el cotxe (si en té) al mecànic, fa la declaració de renda, o espera l’electricista a casa quan hi ha una avaria. Una sola persona, dos braços, dues cames. 

La família monoparental és la que demostra, paradoxalment, la feina submergida i no reconeguda de les mestresses de casa que no cobren. Una família amb pare i mare on només un treballa té l’ajut de les dues cames i els dos braços, a més del cervell, de l’altre. Un (o una) porta la criatura al metge i l’altre va a treballar. Un (o una) baixa les escombraries i l’altre banya la criatura. Un (o una) va a comprar i l’altre es queda amb el nen que dorm. Un (o una) va a aparcar el cotxe mentre l’altre entra amb el nen al metge. Un (o una) porta o recull el nen a l’escola mentre l’altre va a treballar una hora abans o en surt dues hores després. I així contínuament, per a cada minúcia quotidiana. Quan un (o una) està malalt, l’altre substitueix les tasques. Si és qui treballa, probablement tindrà una baixa. Si no, el qui treballa duplica feines. Però el malalt descansa.

I el més important: pare i mare parlen amb els fills, els fan costat, hi discuteixen, els renyen, els castiguen, en suporten el mal humor, un (o una) és més tou que l’altre, contemporitza, fa d’intermediari, es reparteixen l’educació.

Tot això, en una família monoparental, es concentra en una sola persona, tot, a tothora i sense substitucions possibles. Treballar a fora, amb les poques garanties laborals d’ara, i a casa fer-ho tot, absolutament tot, i ocupar-se d’educar un fill que sovint s’aprofita de l’esgotament i de la soledat del progenitor per tibar una mica més la corda. "Si no ho faig jo no ho fa ningú", podria ser el lema de les famílies monoparentals. Res de “compartir” tasques. Fins i tot involucrar el fill en les tasques domèstiques és una feina esgotadora, perquè és part de l’educació. De quan el progenitor únic està malalt...val més no parlar-ne.

La gran majoria de famílies monoparentals a Catalunya no ho són per voluntat pròpia, i són pobres. Es calcula que només un 2% han triat ser monoparentals o tenen ingressos mitjans, la resta són de rendes baixes o provenen de famílies desestructurades. No sé si hi ha estudis sobre fracàs escolar o sobre llindar d’educació assolit pels fills, suposo que sí, perquè hi ha estudis de tot. Si no n’hi ha, convindria fer-ne. Catalunya va ser pionera reconeixent ajudes per a famílies monoparentals el 2009, fa un parell d’anys s’hi va afegir la Comunitat valenciana.

Què se n’ha fet, de tot allò? doncs res. Ajudar les famílies monoparentals no és només una qüestió de diners, però els diners ajuden. Fins i tot en les famílies amb ingressos suficients (no alts), la diferència entre ser un o dos progenitors comporta o bé despeses, o bé l’esgotament de l’únic progenitor, que normalment és femení. A Catalunya, la condició de família monoparental permet una certa reducció en el transport públic i alguns altres beneficis, molt pocs, alguns dels quals es compten com a ingressos a l’hora de la declaració d’IRPF. De benefici fiscal, cap, tot i que el Síndic de Greuges de Catalunya ha posat en relleu la injustícia que això representa.

Creat a finals del 2009, el carnet de família monoparental donava dret a la bonificació del 50% de les taxes universitàries, del 2010 al 2012. Del 2012 endavant, aquesta reducció desaparegué. Es mantingué per a les famílies nombroses, perquè és llei espanyola. Per a les monoparentals (catalanes) no. Decisió de la Generalitat, no del pervers govern espanyol. Aquest, almenys, ja no ha reconegut mai la monoparentalitat.

L’excusa del govern català, el 2012, fou que la beca equitat ja era suficient. És un error greu: la beca equitat es dóna en funció de la renda, i la monoparentalitat és una condició que no depèn només de la renda. Amb els mateixos ingressos que una família amb dos progenitors, la família monoparental només té dos braços i dues cames, i un sol individu responsable de tot, i de la pròpia integritat física i emocional. A més, si l’argument de la renda fos determinant, per què es continua mantenint la bonificació per a famílies nombroses? la resposta és clara, perquè no podem contravenir una llei de Madrid. Però oi que podríem esmentar un munt de famílies catalanes riques i de cognoms il·lustres i molt, però molt, nombroses? on és l’argument de la renda? i no vull dir que calgui fer discriminacions entre les nombroses, sinó recuperar l’article 151/2009.

A poc a poc, l’equiparació entre família nombrosa i monoparental ha anat desapareixent, tant entre el sector privat (les botigues que lliurement feien descomptes amb el carnet) com en el públic. Només es reconeixen les famílies nombroses, com a tota Espanya. Això, en aquesta Catalunya que es vol diferent. Ja és difícil que un fill de família monoparental arribi a l’educació universitària: el munt d’esculls que ha de superar, i que no són només econòmics, sinó socials, emocionals i d’entorn, és immens. Quan hi arriba, si hi arriba, l’estocada és definitiva. Cap bonificació, només accés a les mateixes beques on arriben els que sí que han tingut pare i mare.

El que vull dir és que cal recuperar l’esperit del decret 151/2009, la innovació que representava a Catalunya –una Catalunya que es vol oberta, innovadora, europeista, solidària i independent—i l’estímul social que significa. O potser resulta que només es legisla per a una classe mitjana i alta, on aquell 2% de monoparentalitat és insignificant? O potser, pitjor encara, resulta que només es fa cas, de debò, a les lleis de Madrid?

Fidelitat i memòria

Llegeixo que ha mort Elie Wiesel, jueu romanès supervivent de l’Holocaust i premi Nobel de la pau. No fa ni quinze dies que va morir una gran amiga meva, tot just un any més jove que ell, jueva francesa, i catalana per matrimoni i família. La seva vida resumia la història més tèrbola del segle XX: el seu pare va travessar Europa caminant de nit i dormint de dia, quan tenia quatre anys, fugint de la persecució de jueus a Rússia. Ell i la seva família van esdevenir francesos, confiant en el país d’una vida millor. Quan França renegà del seu gloriós passat revolucionari i cedí a la seducció dels nazis, l’any 43, la policia anà a casa seva, a París, i se'ls endugué, ell i la seva dona, no jueva d’origen, però còmplice per matrimoni del gran crim de ser jueu. La meva amiga –que encara no ho era-- no era a casa. La policia preguntà per la nena de la fotografia que hi havia al menjador, la portera de l’immoble respongué que era una parenta llunyana, que aquell matrimoni no tenia fills, i després, d’amagat, envià notícia perquè la nena, de tretze anys, no tornés a casa, perquè vigilaven l’edifici. Els pares, els van assassinar l'endemà d'arribar a Auschwitz. La nena no va tornar a trepitjar mai més casa seva. Fou recollida per uns amics que no eren jueus i que es van convertir en la seva família. Es va casar amb un català, va venir aquí, va tenir fills, ens vam conèixer en cercles cristians (havia esdevingut cristiana sense renegar de les arrels), ens vam fer amigues. Tota la seva vida va ser memòria.  Amb clarobscurs, amb les contradiccions pròpies de tot ésser humà, amb dificultats de caràcter seves i meves, amb la càrrega d’una joventut esberlada, amb la diferència d’edat, érem amigues. Ho vam ser durant trenta-vuit anys. La qualitat que ella més valorava, i m’ho deia fins pocs dies abans de morir, era la fidelitat. No parlava d’amistat, ni de lleialtat, ni d’honradesa, ni de valors. Parlava de fidelitat. 

Els jueus tenen un jardí commemoratiu dels màrtirs de l’Holocaust, Yad Vashem, amb un espai reservat als justos d’entre les nacions, els no jueus que, amb perill de la seva vida, van salvar la de jueus perseguits. La meva amiga maldava per fer-hi inscriure els noms de la família que la va acollir, no sé si se’n va sortir, hi ha uns protocols molt estrictes. Però penso també en el gest de la portera, la rapidesa de reflexos i la sang freda amb què, amb una sola frase, aquella dona senzilla va poder enganyar la policia de la mort. La clarividència del que significava aquella visita policial, l’enginy ràpid per conjuminar una mentida convincent, tot això va passar durant uns segons per la ment d’aquella dona anònima, justa i humil, i la meva amiga va salvar la vida. 

Els qui són reconeguts a Yad Vashem com a justos reben una medalla amb una frase del Talmud: “Qui salva una vida salva tot l’univers”. Molts més no rebran reconeixement públic, però van significar la salvació anònima de milers de persones. Són els qui van mantenir, per damunt de tot, la fidelitat a les persones, per damunt d’idees, d’ideologies, de projectes i de promeses electorals. A la portera, a qui segur que havien ensenyat el manament del "no mentiràs", aquella mentida li va obrir segur les portes del cel. La meva amiga no parlava mai de veritat, parlava de fidelitat. 

Aquesta setmana llegia que s’han de repetir les eleccions a Àustria, on les forces d’extrema dreta van perdre fa poc les eleccions per molt pocs vots. A la pàtria de Hitler. Arreu d’Europa, també a Alemanya, proliferen els partits ultradretans. A França, malgrat la seva grandeur i el reconeixement dels errors passats, també despunten amb virulència. A Anglaterra augmenta el racisme. I a les fronteres de l’imperi s’apleguen camps de refugiats que no vol ningú, mentre que a la Mediterrània s’ofeguen els infants fugitius. Si el pare de la meva amiga hagués hagut de travessar el mar, a començaments del segle XX, potser no hauria sobreviscut i la meva amiga no hauria nascut mai.

Em pregunto quins seran, avui, els justos de les nacions.

La tortura no és divertida. No tota la publicitat és igual

Tortura i publicitat juntes, i ho aplaudim? L’anunci de la cervesa Voll-Damm que es difon per les televisions diuen que és una bona filmació, una bona interpretació d’un actor conegut, un d’aquells petits curts que acosten la publicitat al cinema. No és el primer cas. Fins aquí, molt bé.

El que passa és que més enllà de l’excel·lència tècnica, hi ha el guió, l’argument. Una situació de domini i tortura per part d’un gàngster, un home fort, que manté un presoner lligat amb cordes i suspès cap per avall sobre una peixera. No totes les cerveses són iguals. No tots els peixos són iguals, els de la peixera són, se suposa, piranyes.

I ho aplaudim? En un món en què la tortura existeix, i és freqüent, en què existeix la pena de mort, en què alguns estats no dubten a matar directament els “elements subversius”, en què les guerres omplen tots els diaris, en què els presoners són humiliats i torturats sense pietat, en què el crim organitzat atemoreix famílies i ciutats senceres, la simulació d’una situació de tortura ha de servir per vendre un producte com a bo?

El que és pitjor encara, l’hem de comprar perquè ens fan aquesta publicitat? Perquè l’anunci serà el que serà, però la responsabilitat és nostra. Si no comprem, no hi ha anuncis. Critiquem que s'utilitzi la figura de la dona per vendre cotxes, per exemple. Si aquí s’hi representés una situació de violència masclista, si la víctima fos una dona, no solament no vendrien ni una cervesa, sinó que les manifestacions davant de la seu de l’empresa serien monumentals.
Sabem que no es pot fer servir qualsevol cosa per vendre, que la publicitat es nodreix d'un imaginari col·lectiu i alhora el crea i perpetua. En canvi, ens fa gràcia una escena de tortura i poder d’un home sobre un altre, i ho admirem.

El consum responsable vol dir, per a mi, saber fer servir l’única arma que tinc per evitar crear un clima de tolerància i diversió davant de les facetes més obscures de l’ésser humà. Dit senzillament, no comprar. I fer-ho saber.

He escrit la següent carta al director de cerveses Damm, carrer Rosselló 515, 08025 Barcelona. He tret l’adreça de la pàgina de Voll-Damm a Facebook. Si voleu, podeu copiar el text, posar-hi la signatura (millor amb la vostra professió), i enviar-l'hi:

Sr. Director General de Cerveses Damm

Rosselló 515

08025 Barcelona

Assumpte: anunci cervesa Voll-Damm

Benvolgut senyor,

em refereixo a l’anunci que aquests dies s’emet per les televisions sobre la cervesa Voll-Damm.

Considero que la trivialització de la tortura i del sofriment humà són inacceptables. Hi ha massa estats i grups organitzats que torturen i maten impunement, i no és ficció. Associar el consum de la cervesa a una situació de tortura, jugar amb al·lusions a un crim organitzat que és molt real, i banalitzar-lo mitjançant la imatge, no és fer publicitat d’un producte, és fer-se còmplice d’un estat d’opinió en què la tortura i el domini d’unes persones sobre unes altres és tolerable i fins i tot divertit.

La menció al consum responsable, que acompanya els anuncis de productes alcohòlics, no consisteix només en la quantitat d’alcohol que cadascú decideix consumir. Penso que implica també no acceptar productes associats amb les activitats més reprovables de la societat.

És veritat que no totes les cerveses són iguals. Fins ara, la Voll-Damm parlava per si sola perquè és una bona cervesa. A partir d’ara, tots els productes de la casa Damm ens quedaran associats a la banalització de la tortura i, per tant, és responsabilitat meva no consumir-los.

Us prego que retireu aquest anunci.

Cordialment,

Pallida mors aequo pulsat pede pauperum tabernas regumque turres? Minime!

Aquests dies finals de Quaresma hi ha una mena de desfilada de catàstrofes humanes per les televisions, com en una competició macabra. Diumenge, el malaurat accident en què moriren les estudiants universitàries, dimarts, l’atemptat a Brussel·les, un dia d’aquests és l’aniversari de l’avió de Germanwings estavellat als Alps. Entremig, farcint les poques estones lliures de cadàvers nostrats, de tant en tant apareix alguna imatge de refugiats o d’atemptats en llocs més llunyans, com ara Bizanci (ai, perdó, Istanbul). Aquests darrers dies, amb tant overbooking de morts occidentals, ja no queda ni lloc per a aquests altres.

En una oda memorable, Horaci expressava la igualtat amb què la mort anivella rics i pobres. La mort pàl·lida entra amb el mateix peu a les barraques dels pobres que als palaus dels rics. Potser sí. Com a reflexió filosòfica confortable està bé. Morir, morirem tots.  Ara, segur que som iguals davant la mort? Aequo pede? De cap manera.

Reaccionem –és a dir, els mitjans reaccionen per nosaltres i manipulen la nostra reacció—d’una manera diferent no segons el grau de proximitat dels difunts, que és cosa raonable, sinó segons la nacionalitat, la religió, la filiació política, la professió, la respectabilitat burgesa. Durant mesos hem assistit a la mort de fugitius de la guerra, a les notícies velades de màfies inacceptables que negociaven trasllats, als naufragis, a les condicions infrahumanes dels refugiats en diversos campaments, i els darrers dies, a la signatura del tractat de la ignomínia que obliga a retornar refugiats, o sigui, que pràcticament és una condemna a mort. Entre catàstrofe i catàstrofe occidental, la premsa (o més aviat les xarxes socials) es fa ressò tènue de la retirada forçosa d’ONG dels camps de refugiats grecs. I no hi ha crespons negres ni dol col·lectiu ni vestidures digitals estripades. O sigui, que la mort trepitja amb una passa diferent els qui són europeus benestants dels qui no ho són. Per als qui agrada analitzar el llenguatge, que comptin quantes vegades surt l'adjectiu innocent referit a víctimes d'aquestes catàstrofes o atemptats en comparació amb les notícies sobre refugiats de guerra. És més útil aquest exercici que el recaragolament del llenguatge sexista.

És clar que em sap greu que s’hagin mort totes aquestes persones. Em sembla bé el dol de la Universitat per les estudiants, perquè eren de la família, de casa. De poc que no hi ha algun alumne meu. És normal sentir més pels parents que pels desconeguts. 

Però això, personalment. Com a país? Com a continent que es vol políticament unit? Com a societat occidental que, pel que diu, té els valors de la democràcia, i la justícia, i la revolució francesa i no sé quants romanços més humanístics? O sigui, com a humanitat?

Fa temps que Europa ha triat les regum turres per viure, i ara també per morir. Potser seria hora de fer que, almenys, la mort sí que sigui igual per tothom. Mireu si demano poc.

Avui no m’ha sortit políticament correcte. Ho sento.

Dia vuit de març: fills de mare soltera

Sabíeu que fins al 2005 no es va poder inscriure una criatura com a fill de mare soltera, al registre civil? que era obligat donar un nom masculí de pare “a efectes d’identificació”, com deia el document, ni que fos un nom inventat? La raó, segons la llei, era protegir el menor de la discriminació pel fet de ser fill de mare soltera. Això valia per als fills producte d’inseminació artificial de donant anònim, i també per a fills adoptats, on la figura de la mare o del pare és analògica i jurídica, no pas biològica. I no us penseu que fos només un raonament de la dreta carpetovetònica: vaig sentir defensar aquest argument a una advocada socialista de Madrid, progre ella. És clar, era pel bé de la criatura, tothom ha de tenir pare i mare sobre el paper. No fos cas que tenir només mare convertís el nen en un pària social. Per què m'havia d'irritar, jo?

Foren precisament els socialistes del 2004 que van acabar amb aquesta curiosa imposició i van permetre inscriure un fill amb el nom del progenitor real, un o dos, masculí o femení, i així constar al DNI, al passaport i arreu com a fill de sa mare o de son pare, un de sol, si cal. El preàmbul del decret del BOE (ai, gloriós Plató, que vas crear el costum dels preàmbuls de les lleis, on es concentra la saviesa o l’estupidesa de qui legisla!) ho deia, per una vegada, sense ambigüitats: la llei existeix per garantir la veritat i no pot obligar a mentir. A partir de llavors, tots els afectats per la imposició anterior vam poder demanar la rectificació de les dades i fer constar un sol progenitor, normalment mare, al registre civil i a la documentació que se’n deriva.

Tot això com a producte dels diferents models de família que han sorgit en les darreres dècades. Perquè la discriminació de la dona –avui, vuit de març, toca parlar-ne més que cap altre dia—no és només una qüestió individual. Afecta el model familiar i per tant l’entorn social, i encara subsisteixen discriminacions que en teoria afecten tots dos sexes però que a la pràctica recauen majoritàriament en les dones.

De moment, i només des de fa una mica més de deu anys, segons la llei, no és cap taca ser fill de mare soltera ni s’ha de protegir una criatura pel fet de ser-ho. 

A la pràctica....ja ho veurem. Ho deixo per un altre dia.

I sí, té a veure amb la universitat. Continuarà....