dimarts, 2 d’agost del 2016

Si no ho faig jo no ho fa ningú (famílies monoparentals, segona part)


Quan Catalunya va reconèixer, l’any 2009, per primer cop a l’estat espanyol, el carnet de família monoparental, gairebé equiparat al de família nombrosa, hi va haver moltes veus crítiques (diria que envejoses) que no ho van veure bé. Els arguments en contra eren que moltes famílies monoparentals cobraven el mateix que les de dos progenitors, o que no es podia comparar el que gastaven dues persones amb el que gastaven cinc. Tot era, com sovint, vist des de la perspectiva dels diners, i encara en valor absolut.
Tot va de diners? parlem-ne. Família monoparental (la reconeguda legalment) vol dir un progenitor (que normalment és la mare) i un o més fills. No vol dir família divorciada, custòdia compartida, parella de fet, o avis que conviuen amb els fills. Vol dir un adult sol amb un o més fills, i prou. Per tant, vol dir que la mateixa persona adulta que treballa per entrar un sou a casa és la que es cuida dels fills, neteja, compra, baixa les escombraries, va a veure els mestres de l’escola, porta el cotxe (si en té) al mecànic, fa la declaració de renda, o espera l’electricista a casa quan hi ha una avaria. Una sola persona, dos braços, dues cames. 
La família monoparental és la que demostra, paradoxalment, la feina submergida i no reconeguda de les mestresses de casa que no cobren. Una família amb pare i mare on només un treballa té l’ajut de les dues cames i els dos braços, a més del cervell, de l’altre. Un (o una) porta la criatura al metge i l’altre va a treballar. Un (o una) baixa les escombraries i l’altre banya la criatura. Un (o una) va a comprar i l’altre es queda amb el nen que dorm. Un (o una) va a aparcar el cotxe mentre l’altre entra amb el nen al metge. Un (o una) porta o recull el nen a l’escola mentre l’altre va a treballar una hora abans o en surt dues hores després. I així contínuament, per a cada minúcia quotidiana. Quan un (o una) està malalt, l’altre substitueix les tasques. Si és qui treballa, probablement tindrà una baixa. Si no, el qui treballa duplica feines. Però el malalt descansa.
I el més important: pare i mare parlen amb els fills, els fan costat, hi discuteixen, els renyen, els castiguen, en suporten el mal humor, un (o una) és més tou que l’altre, contemporitza, fa d’intermediari, es reparteixen l’educació.
Tot això, en una família monoparental, es concentra en una sola persona, tot, a tothora i sense substitucions possibles. Treballar a fora, amb les poques garanties laborals d’ara, i a casa fer-ho tot, absolutament tot, i ocupar-se d’educar un fill que sovint s’aprofita de l’esgotament i de la soledat del progenitor per tibar una mica més la corda. "Si no ho faig jo no ho fa ningú", podria ser el lema de les famílies monoparentals. Res de “compartir” tasques. Fins i tot involucrar el fill en les tasques domèstiques és una feina esgotadora, perquè és part de l’educació. De quan el progenitor únic està malalt...val més no parlar-ne.
La gran majoria de famílies monoparentals a Catalunya no ho són per voluntat pròpia, i són pobres. Es calcula que només un 2% han triat ser monoparentals o tenen ingressos mitjans, la resta són de rendes baixes o provenen de famílies desestructurades. No sé si hi ha estudis sobre fracàs escolar o sobre llindar d’educació assolit pels fills, suposo que sí, perquè hi ha estudis de tot. Si no n’hi ha, convindria fer-ne. Catalunya va ser pionera reconeixent ajudes per a famílies monoparentals el 2009, fa un parell d’anys s’hi va afegir la Comunitat valenciana.
Què se n’ha fet, de tot allò? doncs res. Ajudar les famílies monoparentals no és només una qüestió de diners, però els diners ajuden. Fins i tot en les famílies amb ingressos suficients (no alts), la diferència entre ser un o dos progenitors comporta o bé despeses, o bé l’esgotament de l’únic progenitor, que normalment és femení. A Catalunya, la condició de família monoparental permet una certa reducció en el transport públic i alguns altres beneficis, molt pocs, alguns dels quals es compten com a ingressos a l’hora de la declaració d’IRPF. De benefici fiscal, cap, tot i que el Síndic de Greuges de Catalunya ha posat en relleu la injustícia que això representa.
Creat a finals del 2009, el carnet de família monoparental donava dret a la bonificació del 50% de les taxes universitàries, del 2010 al 2012. Del 2012 endavant, aquesta reducció desaparegué. Es mantingué per a les famílies nombroses, perquè és llei espanyola. Per a les monoparentals (catalanes) no. Decisió de la Generalitat, no del pervers govern espanyol. Aquest, almenys, ja no ha reconegut mai la monoparentalitat.
L’excusa del govern català, el 2012, fou que la beca equitat ja era suficient. És un error greu: la beca equitat es dóna en funció de la renda, i la monoparentalitat és una condició que no depèn només de la renda. Amb els mateixos ingressos que una família amb dos progenitors, la família monoparental només té dos braços i dues cames, i un sol individu responsable de tot, i de la pròpia integritat física i emocional. A més, si l’argument de la renda fos determinant, per què es continua mantenint la bonificació per a famílies nombroses? la resposta és clara, perquè no podem contravenir una llei de Madrid. Però oi que podríem esmentar un munt de famílies catalanes riques i de cognoms il·lustres i molt, però molt, nombroses? on és l’argument de la renda? i no vull dir que calgui fer discriminacions entre les nombroses, sinó recuperar l’article 151/2009.
A poc a poc, l’equiparació entre família nombrosa i monoparental ha anat desapareixent, tant entre el sector privat (les botigues que lliurement feien descomptes amb el carnet) com en el públic. Només es reconeixen les famílies nombroses, com a tota Espanya. Això, en aquesta Catalunya que es vol diferent. Ja és difícil que un fill de família monoparental arribi a l’educació universitària: el munt d’esculls que ha de superar, i que no són només econòmics, sinó socials, emocionals i d’entorn, és immens. Quan hi arriba, si hi arriba, l’estocada és definitiva. Cap bonificació, només accés a les mateixes beques on arriben els que sí que han tingut pare i mare.

El que vull dir és que cal recuperar l’esperit del decret 151/2009, la innovació que representava a Catalunya –una Catalunya que es vol oberta, innovadora, europeista, solidària i independent—i l’estímul social que significa. O potser resulta que només es legisla per a una classe mitjana i alta, on aquell 2% de monoparentalitat és insignificant? O potser, pitjor encara, resulta que només es fa cas, de debò, a les lleis de Madrid?