De vegades em pregunto si això de fragmentar tant les disciplines universitàries és bo. Suposo que més que bo o dolent deu ser inevitable: no ho podem saber tot ni tot el saber cap a dintre d'un sol edifici, com passava fa cent anys. Però, com en tantes coses, els arbres no ens deixen veure el bosc.
La ciència és una de sola. M'embadaleix llegir les conquestes dels col·legues de biomedicina encara que no hi entengui ni un borrall. M'apassiona sentir les explicacions dels astrofísics. M'agraden les descobertes dels companys arqueòlegs. I, evidentment, m'agrada Plató.
A qui hem classificat entre els filòsofs, per aquella mania tan vuitcentista de les taxonomies, però era de tot. Era de lletres i de ciències, matemàtic, polític, filòsof, jurista. S'ho podia permetre, fa dos mil quatre-cents anys. Ara només ens podem permetre l'admiració davant el saber, i l'admiració és la primera passa per conèixer i per comprendre.
M'agradaria que la universitat no oblidés que la ciència --scientia-- és una de sola, i que els universitaris fóssim capaços de valorar els èxits i els descobriments de totes les nostres disciplines, sense enveja de recursos ni menyspreu del que s'ignora. El saber és polièdric, però no fragmentat. O no ho hauria de ser.
Universitas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada