Llegeixo que la Universitat de Barcelona, la meva, torna a
liderar les universitats espanyoles en els rànquings internacionals, i me n’alegro.
Les altres universitats catalanes tampoc no hi fan cap mal paper. Com que la UB
queda en el lloc 160 del rànquing QS, després sortirà algun diari espanyol
dient allò de “cap universitat espanyola entre les cent-cinquanta millors del
món”, per dissimular que la millor d’Espanya és catalana, i que les altres
queden per sota del dos-cents, però això ja entra en les meravelles
comunicatives a què ens tenen acostumats els veïns.
Els rànquings són una cosa molt complicada. N’hi ha molts, i
cada un fa servir criteris molt diferents i complexos, alguns d’objectius i d’altres
de molt subjectius. Els rànquings també són objecte de rànquing, en qüestió de
prestigi internacional, i confesso que sempre m’he perdut al cap de mitja hora de sentir explicacions. S’ha de navegar
amb brúixola per entendre’ls. Tanmateix, no puc deixar d’alegrar-me que, siguin
com siguin, la meva universitat s’hi trobi en bona posició, i que això també
valgui per a moltes altres de catalanes, perquè per competència que hi hagi,
legítima i bona, no deixa de ser el sistema universitari català. Ara bé, hi ha
coses que els rànquings no mesuren i que, com a societat, hem de tenir en
compte.
La universitat, avui dia, compleix una funció social
indiscutible. Una gran quantitat de població accedeix als estudis universitaris
de grau, només cal veure les xifres de la Selectivitat de cada any i el tant
per cent d’aprovats. Això condueix a la massificació universitària, a la
necessitat de donar resposta a la demanda de molts graus més o menys de moda, a
la necessitat de tenir professorat preparat, instal·lacions, recursos, i al
deure d’ensenyar correctament tots els milers de ciutadans que cada any entren
al sistema universitari. En aquest nivell podem parlar de bon professorat, però
no podem parlar de gran recerca, de premis Nobel, de patents, de grans
instal·lacions científiques, de publicacions d’impacte o d’innovació
empresarial. Hi ha algun rànquing que mesura la ratio d’alumnes/professor, però
aquestes xifres acostumen ser estadística pura, mitjanes, xifres teòriques. Hi
ha graus que tenen poc professorat i molt alumnat, al costat d’altres on la
proporció és més equilibrada. També hi ha graus on el nivell de l’alumnat que
arriba no és el que hauria de ser en una universitat, perquè el nivell de l’educació
secundària no és igual a tot arreu ni tampoc excel·lent, perquè hi ha carreres
que es trien per nota i no per vocació, perquè la universitat també és una
manera d’allargar l’entrada al món laboral cada cop més difícil, i per unes
quantes raons més. Això no vol dir que la universitat hagi de renunciar a
acollir els qui hi volen entrar: vol dir que les dificultats per dur a terme
graus de qualitat, on els graduats surtin amb un nivell digne sigui quin sigui
el que tinguessin d’entrada, són més altes i posen més reptes al professorat i
a la institució.
Ho mesuren, això, els rànquings? em sembla que no. Més aviat
el contrari: una bona feina de tutoria és la que guia els estudiants que han
entrat desorientats a primer i els adverteix dels possibles errors en la tria
dels estudis, i els redirigeix. Això es tradueix en taxa d’abandonament per a
alguns graus, i per tant, valoració negativa. Una bona feina de professorat és
la que es dedica a guiar l’alumnat, sobretot dels primers cursos, escoltar-los
un a un, intentar compensar-ne les mancances i encarrilar-los perquè trobin la
manera d’aprofitar millor el grau, suplir les deficiències, engrescar-los... Ho
mesuren, els rànquings? més aviat no, diria.
I tot això, en una institució que ha patit retallades
gravíssimes de pressupost, que ha vist eliminada l’autonomia de facto en els
darrers anys, que ha de demanar permís per contractar el professorat abnegat i
que no pot dedicar ni una engruna a comprar llibres, per exemple. No sé si els
rànquings mesuren la proporció entre resultats acadèmics i pressupost. Em
sembla que tampoc.
Per si fos poc, els rànquings mesuren la internacionalització.
Això no està gens malament. Ara bé, el parany és creure que els vinguts de fora
són millors que els d’aquí. Passejar-se per l’estranger, fer contactes, entrar
en xarxes de recerca, conèixer altres maneres de fer és desitjable i necessari,
però l’excel·lència universitària es mesura, entenc, per la dedicació a la
feina, pel coneixement de la matèria que s’imparteix, i per la recerca que hom
es capaç de fer i que, al meu parer, ha de repercutir en la docència, ni que
sigui en forma d’entusiasme del professorat per allò que ensenya.
Al costat dels criteris d’excel·lència dels rànquings,
convindria que la societat es fixés en la feina del professorat de fons, en la
capacitat d’educar els milers de ciutadans que entren cada any a la universitat
sense pretensió d’esdevenir premis Nobel de res, en la capacitat de crear una
societat més culta i més educada. Una feina difícil d’objectivar en criteris i
que normalment es fa en detriment d’altres de més lluïdes, com ara publicar,
anar a congressos o participar en equips punters. Aquesta tasca social, de
fons, feta amb imaginació i sense recursos, és l’autèntica transmissió de
coneixement de la universitat i l’impacte immediat difícilment mesurable.
En això, em sembla que tenim les millors universitats de l’Estat
i d’Europa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada