Majestat,
us heu deixat perdre una magnífica ocasió de fer de Rei.
Només teníeu una oportunitat, i era d’or, per estendre ponts d’entesa, i ni tan
sols us n’heu adonat. Els ponts, fràgils, han caigut al vostre pas.
No esperava que us mostréssiu partidari de la independència
de Catalunya. No esperava tampoc que revoquéssiu el Decret de Nova Planta del
vostre antecessor, de qui dueu el nom. No esperava tan sols que acceptéssiu,
així, en públic, que la sagrada unitat d’Espanya es pot dissoldre. No esperava
que ens donéssiu la raó.
Esperava que estiguéssiu més informat, vós que parleu moltes
llengües que els vostres súbdits governants no parlen. Esperava que llegíssiu
la premsa estrangera, que sabéssiu, com a bon Rei, distingir la veritat de la
mentida. Esperava que tinguéssiu el discerniment de saber de quins consellers
us podeu fiar, i que no són els aduladors que papallonegen per la vostra cort
vuitcentista. Esperava que escoltéssiu la veu discordant que no afalaga, per
trobar la saviesa que s’espera d’un Rei.
Us han ensenyat els parlars d’Espanya, però no els feu
servir. No heu dit ni una paraula en català, que
coneixeu. Heu estudiat un idioma d'Espanya, però no heu après a escoltar les raons i les
parles diverses dels seus fills. Ni la parla, ni les raons.
Esperava que diguéssiu que la violència no va enlloc. Que si
algú s’havia ultrapassat en l’exercici de les ordres, era reprovable. Que
investigaríeu per què avui tants catalans i tants estrangers diuen que a
Catalunya hi va haver violència. Esperava que diguéssiu que no acceptareu mai
la violència contra els vostres súbdits, ni que sigui per ordre d'alguns governants. Que per això sou Rei, per garantir que ningú no farà mal a un súbdit desarmat.
Potser perquè vaig llegir, de jove, molt Lope de Vega i molt Calderón de la Barca, i molta poesia èpica medieval, m’esperava un Rei que s’alcés en defensa de la justícia, que allargués la mà als vassalls maltractats, es comprometés a castigar els qui els han fet mal i donés als seus súbdits la seguretat que es trobaven a casa. A tots.
Esperava que proposéssiu diàleg. Que entenguéssiu i féssiu
entendre a tot Espanya que hi ha súbdits vostres que no se senten a gust
sent-ho, i que val la pena escoltar-los, perquè són els vostres súbdits, o
almenys és el que ens diuen. Esperava que us oferíssiu a construir ponts, a
desfer malentesos, a donar raons perquè tothom vegi que la llei que defenseu és
bona per a tothom i, que si no ho és, la canviareu perquè tothom hi surti guanyant.
Esperava que els meus amics, companys i parents que no volen
la independència es trobessin acompanyats i compresos quan avui s’han
manifestat amb mi en contra de la violència. Esperava que els donéssiu, que ens
donéssiu, raons per argumentar que la independència és pitjor que ser súbdit vostre.
Només heu repetit les paraules i els arguments del partit
que governa. No heu posat ni una espurna de novetat ni de llum en el vostre
discurs. No heu demostrat que hàgiu vist res, que hàgiu entès res. No heu estat
per damunt dels partidismes, com hauria d'estar un Rei.
Heu demostrat que no sou el Rei de tots els espanyols. No
sou el Rei dels catalans que no enteneu, però tampoc no sou el Rei dels
espanyols que volen una altra Espanya, amb Catalunya a dintre. No sou el Rei dels espanyols que no volen un Rei.
Avui podíeu demostrar que té sentit, per als espanyols,
tenir monarquia en lloc de República, que el pes de la dinastia no és més
poderós que el seny i el criteri de l’individu que la representa. Podíeu demostrar que el que mai
no vau guanyar per les urnes ho heu adquirit per la vostra intel·ligència.
Podíeu demostrar que, amb la vostra actitud, us heu fet digne d’una corona que el
poble mai no va triar.
L’únic que heu demostrat és que, si només sabeu repetir el
que diu el govern, no feu cap falta.
Adéu, Espanya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada