Català, llengua acadèmica? o sobre filologia i educació ciutadana

Un exalumne que està fent la tesi doctoral m’explica que, no fa gaire, va assistir, amb d’altres companys, a un congrés de Filologia Clàssica pensat per a joves investigadors, una d’aquestes bones iniciatives que serveixen per obrir el camí de les comunicacions, les exposicions en públic, les citacions acadèmiques i els rituals iniciàtics de les futures acreditacions d’agències de qualitat (dubtosa). El congrés era a la Universitat de València, i aquest exalumne meu va fer la comunicació en català, pel lloc on era i perquè el seu tema era la tradició clàssica en un autor mallorquí. Hi va haver alguns altres companys seus que van tenir la mateixa gosadia de parlar, allà, en la llengua de Jaume I.

El congrés, no cal dir-ho, aplegava gent de tot l’estat, jovencells emmidonats sortits d’universitats vetustes, amarats de ciència, que comptaven arreglar el món a còpia de llatinades, i alguns professors més grans, de trajectòria més o menys reconeguda, que els feien de mentors i d’organitzadors. Un d’aquests, un valencià que es feia unes certes pagues de defensa de la llengua, preguntà estupefacte al meu informant per què havia fet la comunicació en català. A València, a la Universitat, i la pregunta és: per què fas una comunicació acadèmica en català?

Però per passadissos i sales, em diuen altres assistents, se sentia massa sovint una paraula: dialecte. Com gosen venir a parlar en dialecte? i a sobre d’aquests temes?

Jo no hi era, però la versió dels meus informants, molt diferents entre ells, és coincident. La seva sensació de buit i d’empestats, en terra d’infidels, també. Sort en tingueren els meus exalumnes del caliu dels estudiants valencians que compensava la fredor dels organitzadors. Allà no es va parlar de política (en sentit estricte, perquè per a Plató tot és política i per a mi també), ni d’independència, ni de banderes. Es va parlar de ciència. De coneixement, de grecs i de llatins, de literatura, de lingüística.

Com és possible que uns filòlegs, que tenen el llatí i el grec com a centre de la seva activitat acadèmica (que en termes universitaris és com dir de la seva vida), tinguin prejudicis tan visceralment arrelats contra les (altres) llengües romàniques que vénen d’aquest llatí que han estudiat? com es pot parlar encara, sobretot entre filòlegs, del català com un dialecte?

I com es pot sorprendre un acadèmic valencià del fet que es faci, a València, una comunicació en català?

L’organització, evidentment, no hi havia posat impediments, formals almenys. Això de les llengües cooficials, sobre el paper, es respecta, més o menys. Quin remei. Però, com en tantes altres coses, el problema no són les lleis o les normatives: el problema és la pedagogia, l’educació –la paideia—que en comptes d’educar en benefici de la ciència (en aquest cas, la filologia) i la comprensió del valor de les llengües com a vehicles de cultura i de coneixement acadèmic, i dels drets dels parlants de totes les llengües, i sobretot de la diversitat de l’estat, ells que en volen un de sol, educa per a l’odi i el rebuig, per al menyspreu i la degradació de l'altre.

Ja ho deia Plató: la base d’un estat, sense la qual aquest no pot subsistir, és l’educació dels ciutadans per a l’exercici de la virtut.