Aquests dies finals de Quaresma hi ha una mena de desfilada
de catàstrofes humanes per les televisions, com en una competició macabra.
Diumenge, el malaurat accident en què moriren les estudiants universitàries,
dimarts, l’atemptat a Brussel·les, un dia d’aquests és l’aniversari de l’avió
de Germanwings estavellat als Alps. Entremig, farcint les poques estones
lliures de cadàvers nostrats, de tant en tant apareix alguna imatge de refugiats o d’atemptats
en llocs més llunyans, com ara Bizanci (ai, perdó, Istanbul). Aquests darrers
dies, amb tant overbooking de morts occidentals, ja no queda ni lloc per a
aquests altres.
En una oda memorable, Horaci expressava la igualtat amb què
la mort anivella rics i pobres. La mort pàl·lida entra amb el mateix peu a les
barraques dels pobres que als palaus dels rics. Potser sí. Com a reflexió
filosòfica confortable està bé. Morir, morirem tots. Ara, segur que som iguals davant la mort?
Aequo pede? De cap manera.
Reaccionem –és a dir, els mitjans reaccionen per nosaltres i
manipulen la nostra reacció—d’una manera diferent no segons el grau de
proximitat dels difunts, que és cosa raonable, sinó segons la nacionalitat, la
religió, la filiació política, la professió, la respectabilitat burgesa. Durant
mesos hem assistit a la mort de fugitius de la guerra, a les notícies velades
de màfies inacceptables que negociaven trasllats, als naufragis, a les
condicions infrahumanes dels refugiats en diversos campaments, i els darrers
dies, a la signatura del tractat de la ignomínia que obliga a retornar
refugiats, o sigui, que pràcticament és una condemna a mort. Entre catàstrofe i
catàstrofe occidental, la premsa (o més aviat les xarxes socials) es fa ressò tènue de la retirada forçosa d’ONG dels camps de refugiats grecs. I no hi ha crespons
negres ni dol col·lectiu ni vestidures digitals estripades. O sigui, que la
mort trepitja amb una passa diferent els qui són europeus benestants dels qui no ho són. Per als qui agrada analitzar el llenguatge, que comptin quantes vegades surt l'adjectiu innocent referit a víctimes d'aquestes catàstrofes o atemptats en comparació amb les notícies sobre refugiats de guerra. És més útil aquest exercici que el recaragolament del llenguatge sexista.
És clar que em sap greu que s’hagin mort totes aquestes
persones. Em sembla bé el dol de la Universitat per les estudiants, perquè
eren de la família, de casa. De poc que no hi ha algun alumne meu. És normal
sentir més pels parents que pels desconeguts.
Però això, personalment. Com a
país? Com a continent que es vol políticament unit? Com a societat occidental
que, pel que diu, té els valors de la democràcia, i la justícia, i la revolució
francesa i no sé quants romanços més humanístics? O sigui, com a humanitat?
Fa temps que Europa ha triat les regum turres per viure,
i ara també per morir. Potser seria hora de fer que, almenys, la mort sí que
sigui igual per tothom. Mireu si demano poc.
Avui no m’ha sortit políticament correcte. Ho sento.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada