De protestes, educació, graus i postgraus

Periòdicament retorna la qüestió dels graus universitaris en tres o quatre anys i dels màsters en un o dos anys, resumida popularment com el 3+2. Aquesta setmana ha estat ocasió d’una protesta estudiantil per aquest tema. Potser va bé fer una mica d’història.

Quan cap al 2005 es reformaven les llicenciatures universitàries per entrar a l’Espai europeu d’educació superior, les autoritats de la Generalitat de Catalunya defensaven graus de tres anys i després màsters d’un o dos anys, segons els objectius professionals o investigadors que tinguessin. Les autoritats del govern central, que llavors eren socialistes que havien arribat al poder sense tenir un criteri clar sobre universitats i havien copiat a corre-cuita documents del PP, anunciaven graus de quatre anys, i a més, en contra de la flexibilitat que caracteritza l’EEES, havien de ser així en tot l’Estat espanyol, per allò de la igualtat, equivalència, greuges comparatius i altres romanços que estem acostumats a sentir. A Catalunya, que mirava a Europa com encara hi mira en moltes coses, semblava que calia fer la reforma ben feta, a l’europea. Espanya, que ja tenia moltes llicenciatures de quatre anys, s’entossudia a canviar-ho tot sense canviar res. Finalment, i després d’un part que era ben bé el ridiculus mus de la faula, el decret de graus i postgraus establí l’obligatorietat dels quatre anys a tot l’Estat. Catalunya s’ho hagué d’empassar.

I vet aquí que a Madrid ara s’adonen que a Europa es fa una altra cosa i hem de ser europeus. Amb retard, com els trens. O sigui que graus de tres anys. Mentrestant, estudiants i professors ja s’han avesat als quatre anys, després d’haver comprimit ensenyaments i docència en unes cotilles de plans docents o més aviat en una bugada en què s’ha perdut la meitat del patrimoni de llençols. Com que no hi ha res pitjor que trencar costums, això de plantejar ara el que es veia normal fa deu anys aixeca ampolles, i a protestar. A sobre, el govern de Madrid regala la poma enverinada d’una pretesa flexibilitat: els graus que ho vulguin podran ser de quatre anys i els altres de tres. A judici de qui? de les autonomies, de les universitats, de tothom. A Catalunya, amb criteri, es diu que no hi podrà haver el mateix grau en dues universitats amb diferent durada.

Personalment no tinc gaire clar què és millor. Quatre anys són pocs per aprendre el que cal a la universitat. Tres, menys, és clar. Però la majoria de protestes estudiantils van pel cantó dels diners: els graus són menys cars que els màsters, per tant, allargar màsters serà més car. Aquest no pot ser el discurs. El discurs ha de ser la qualitat de l’ensenyament i allò que s’aconsegueix al final, que és saber o no saber, tenir ofici o no tenir-ne. Sobre diners hi ha molt a dir, però no es pot condicionar el coneixement a fer-ho barat o no. Calen més beques, calen autèntiques polítiques d’igualtat, cal tornar a reconèixer coses que s’havien reconegut i han desaparegut, com les exempcions parcials a famílies monoparentals, cal replantejar tot el sistema de finançament universitari per acostar els estudis a la gratuïtat, com en altres països europeus. Però no s’han d’escurçar o allargar els estudis perquè siguin cars o no.

Per a mi, la qüestió de fons no són els tres o quatre anys del grau universitari, sinó allò de què ha pecat sempre aquest país: el divorci entre educació secundària i universitat. Els països europeus que tenen graus de tres anys tenen també un any més d’educació secundària i tenen itineraris diferents en els darrers anys del que equival al nostre batxillerat. L’antic PREU o COU persisteix de maneres diferents en aquests països. La preparació de maduresa acadèmica i de coneixements és diferent. En canvi, aquí, hi ha molt a dir sobre el grau de preparació amb què arriben els estudiants, que no són pas rucs ni incapaços, però que no han estat guiats com caldria o, dit d’una altra manera, potser han estat directament estafats en la seva educació prèvia.

Per a mi, cal una reflexió global sobre el model educatiu, tant de l’ensenyament bàsic obligatori, és a dir, d’allò que volem que sàpiga i sigui qualsevol ciutadà, com de la preparació als estudis superiors i d’aquests mateixos. Llavors potser podrem decidir que hi ha graus de tres anys suficients per capacitar una professió i d’altres que requereixen especialització posterior.

I sobre diners, anem a fer una reforma fiscal ben feta i no caldrà parlar de beques.

Per cert, i com a apèndix sobre educació: cal realment destrossar un edifici històric per protestar? La decisió sobre tres o quatre anys no es pren a la Universitat de Barcelona, es pren al Congrés de Diputats. Suggereixo amablement que els estudiants exerceixin la seva llibertat d’expressió i de creativitat artística a les parets del Congrés, a Madrid. Seria molt més coherent.