dimarts, 25 d’octubre del 2016

Epiqueia


L’actitud del comitè federal del PSOE aquestes darreres setmanes i la conseqüència que tindrà, previsiblement, en el govern de l’Estat espanyol m’ha fet recordar un mot força oblidat avui dia, el de l’epiqueia, del grec ἐπιείκεια, sentit comú en l’aplicació de la llei, equitat. Plató i Aristòtil s’hi van referir, amb sentits una mica diferents. Ve a dir, per fer-ho ràpid, que quan l’aplicació estricta de la llei fa perillar el bé comú, és lícit saltar-se-la.
Hi ha molts milions de votants socialistes que, quan van votar, ho van fer perquè no volien cap més govern del PP. Ara es troben que el seu vot haurà valgut per fer precisament Rajoy president, gràcies a l’abstenció del PSOE que, pel que es veu, va ser l’opció majoritària en el Comitè Federal de diumenge passat, per tant, els diputats socialistes, en fidel obediència a les consignes del partit, s’hauran d’abstenir.
Hauran? la disciplina de partit és una llei més sagrada que les lleis divines, força desvalorades avui dia. Tothom vota el mateix (cosa que d’altra banda fa pensar que potser ens podríem estalviar la comèdia dels diputats, cada partit podria tenir un nombre de vots abstracte i amb mitja dotzena de portaveus ja fem) i de tant en tant, com si fos una graciosa mercè de la divinitat de la cúpula, es concedeix llibertat de vot als diputats. No és el cas ara, no juguem!
Què passa si la disciplina de partit es trenca? que hi ha represàlies, càstig, sanció i fins i tot risc d’expulsió per al responsable, però és un diputat, elegit pel poble, per tant, el seu vot és perfectament vàlid. Dels diputats socialistes que assistiran a la sessió d’investidura de Rajoy, no tots ho veuen clar. Pel que sembla, hi ha veus crítiques amb l’abstenció. Al carrer, allò que s’anomena “les bases”, o sigui, la gent normal i corrent que vota, no entén gens la disciplina aquesta que fa que el seu vot, que al capdavall és l’únic que mana, vagi a parar justament al partit contrari, hi ha hagut militants que s’han donat de baixa i hi ha gran descontentament, es preveuen manifestacions, justificades, em sembla. Hom es pregunta, també, quines són les converses privades i les negociacions que han dut a aquesta decisió. De franc, el PSOE no s’abstindrà, segur. Els telèfons deuen treure fum.
No hi ha cap diputat decidit a practicar l’epiqueia? La disciplina de partit ni tan sols no és una llei, és una norma d’organització interna i prou.  En canvi, de l’abstenció a les Corts en resulta un govern de dretes que ha arruïnat l’Estat espanyol i que es troba fins al coll de casos de corrupció als tribunals, i per quatre anys més. L’abstenció és un càrrec de consciència, o ho hauria de ser. L’epiqueia, en aquest cas, està més que justificada per al bé comú. Trencar la disciplina de vot, votar en contra de la investidura, guardar la consciència neta com a ciutadà, com a diputat i com a socialista, seria un acte de noblesa personal que potser es podria esperar d’uns quants diputats, catalans i espanyols. Potser tampoc no canviaria res, però almenys donaria un toc d’esperança a la ciutadania envers els polítics, envers la consciència del bé comú, faria pensar que potser sí que té sentit la política. Pel bé comú, potser es podrien sacrificar uns quants diputats i trencar la disciplina de partit, assumir les conseqüències. Hi guanyarien dignitat i respecte, dels altres i de si mateixos.

No he votat mai socialista, però m’agradaria que hi hagués una mica de sentit comú, de consciència i de seny. Això és el que vol dir epiqueia. És una paraula en desús, ja ho sé.