L’actitud del comitè federal del PSOE aquestes darreres
setmanes i la conseqüència que tindrà, previsiblement, en el govern de l’Estat
espanyol m’ha fet recordar un mot força oblidat avui dia, el de l’epiqueia, del
grec ἐπιείκεια, sentit comú en l’aplicació de la llei, equitat. Plató i
Aristòtil s’hi van referir, amb sentits una mica diferents. Ve a dir, per
fer-ho ràpid, que quan l’aplicació estricta de la llei fa perillar el bé comú,
és lícit saltar-se-la.
Hi ha molts milions de votants socialistes que, quan
van votar, ho van fer perquè no volien cap més govern del PP. Ara es troben que el seu vot haurà valgut per fer precisament
Rajoy president, gràcies a l’abstenció del PSOE que, pel que es veu, va ser l’opció
majoritària en el Comitè Federal de diumenge passat, per tant, els diputats
socialistes, en fidel obediència a les consignes del partit, s’hauran d’abstenir.
Hauran? la disciplina de partit és una llei més sagrada que
les lleis divines, força desvalorades avui dia. Tothom vota el mateix (cosa que
d’altra banda fa pensar que potser ens podríem estalviar la comèdia dels
diputats, cada partit podria tenir un nombre de vots abstracte i amb mitja
dotzena de portaveus ja fem) i de tant en tant, com si fos una graciosa mercè de
la divinitat de la cúpula, es concedeix llibertat de vot als diputats. No és el
cas ara, no juguem!
Què passa si la disciplina de partit es trenca? que hi ha
represàlies, càstig, sanció i fins i tot risc d’expulsió per al responsable,
però és un diputat, elegit pel poble, per tant, el seu vot és perfectament
vàlid. Dels diputats socialistes que assistiran a la sessió d’investidura de
Rajoy, no tots ho veuen clar. Pel que sembla, hi ha veus crítiques amb l’abstenció.
Al carrer, allò que s’anomena “les bases”, o sigui, la gent normal i corrent
que vota, no entén gens la disciplina aquesta que fa que el seu vot, que al
capdavall és l’únic que mana, vagi a parar justament al partit contrari, hi ha
hagut militants que s’han donat de baixa i hi ha gran descontentament, es preveuen manifestacions, justificades, em sembla. Hom es
pregunta, també, quines són les converses privades i les negociacions que han
dut a aquesta decisió. De franc, el PSOE no s’abstindrà, segur. Els telèfons
deuen treure fum.
No hi ha cap diputat decidit a practicar l’epiqueia? La disciplina
de partit ni tan sols no és una llei, és una norma d’organització interna i
prou. En canvi, de l’abstenció a les
Corts en resulta un govern de dretes que ha arruïnat l’Estat espanyol
i que es troba fins al coll de casos de corrupció als tribunals, i per quatre
anys més. L’abstenció és un càrrec de consciència, o ho hauria de ser. L’epiqueia,
en aquest cas, està més que justificada per al bé comú. Trencar la disciplina
de vot, votar en contra de la investidura, guardar la consciència neta com a
ciutadà, com a diputat i com a socialista, seria un acte de noblesa personal
que potser es podria esperar d’uns quants diputats, catalans i espanyols. Potser tampoc no canviaria
res, però almenys donaria un toc d’esperança a la ciutadania envers els polítics,
envers la consciència del bé comú, faria pensar que potser sí que té sentit la
política. Pel bé comú, potser es podrien sacrificar uns quants diputats i
trencar la disciplina de partit, assumir les conseqüències. Hi guanyarien dignitat i respecte, dels altres i de si
mateixos.
No he votat mai socialista, però m’agradaria que hi hagués
una mica de sentit comú, de consciència i de seny. Això és el que vol dir epiqueia.
És una paraula en desús, ja ho sé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada