dimecres, 12 d’octubre del 2016

Les mares soles també tenen dret a aprendre llatí (o com enfonsar les dones en la incultura)

Llegeixo amb estupor aquest nou invent lingüístic de les famílies monomarentals. Resulta que a no sé qui (sí que ho sé) se li ha acudit que cal protegir les famílies amb només mare i fills, i pocs ingressos. Benvinguda idea, encara que ja n'he parlat en altres ocasions, es podria fer millor a partir del que permet el decret del 2009, però per algun lloc es comença.
Ara bé, destruir el llenguatge és una manera d'afavorir aquestes dones? Monoparental, com molt bé recorda el Termcat (http://www.termcat.cat/ca/Comentaris_Terminologics/Finestra_Neologica/76/, que per això el tenim i està format per lingüistes (homes i dones) experts de debò, ve del llatí parens, que ve de parere, és a dir, donar a llum. Si algú es pogués queixar de la paraula serien els homes, que no pareixen, però el terme "parent" s'aplica a qualsevol persona, home o dona, que formi part de la mateixa família. Monoparental és la família que només té un progenitor, home o dona, i monoparental femenina la forma correcta per designar la família on només hi ha mare.
Assistim massa sovint a la deformació del llenguatge en nom d'una pretesa visibilització de la dona. No tinc gens clar que desdoblar en masculí i femení faci disminuir els casos de violència masclista, però segur que invents com donanatge en comptes d'homenatge i monomarental en comptes de monoparental no ajuden gens a la dona. 
La història de la llengua, l'etimologia, la correcció sintàctica, l'abundància de vocabulari, fins i tot la criticada ortografia, són part de l'educació i de la cultura, de la que s'adquireix a l'escola i a la universitat, quan hi ha recursos per anar-hi, de la que es demana en els llocs de treball ben remunerats. Amb totes les reserves històriques que vulgueu, llegiu Pygmalion, de Bernard Shaw (la pel·lícula My Fair Lady), i l'adaptació catalana del Pigmalió de Joan Oliver.
Es parla de treure les dones pobres de les situacions de marginació, es parla, amb un altre neologisme (o anglicisme) infumable, d'empoderar les dones, o sigui, de donar-los poder. Això del poder mereix un apunt a part que tocarà un altre dia, però em pregunto: deformar la llengua i negar-los l'accés a la llengua culta és una manera de donar-los poder? O es una manera de situar-les més aviat al marge de la societat educada en la història, la lingüística, el llatí, la riquesa de vocabulari i la filosofia?
Les famílies monoparentals han de tenir prou recursos perquè els fills vagin a la universitat i perquè les mares no hagin de treballar tot el dia en feines mal pagades. Els programes d'ajut han de subvencionar amb diners, però també amb cultura, amb educació, amb formació, amb possibilitats d'ascens social. Dir-los monomarentals és marginar-les de l'educació, és designar-les amb una singular estrella groga que potser sí que les fa visibles, però per fer-les ridícules. Les mares soles no s'ho mereixen. 
La manca de cultura és discriminatòria. No afegiu incultura a la incultura. Deixeu que les dones també estudiïn llatí!