dimarts, 4 d’octubre del 2016

Mínim històric de fumadors a Catalunya. I els fumadors passius?

(minut 14.42) que el consum de tabac està en mínims històrics a Catalunya, però que encara hi ha un de cada quatre catalans que fuma, més d’un milió i mig de persones.
M'alegro molt que la xifra baixi. Ara bé, opino que Salut Pública no s’hauria de preocupar només d’encoratjar aquest milió i mig de fumadors a deixar-ho. Penso que Salut Pública, o qui fos, s’hauria de preocupar molt més pels fumadors passius que no ho poden deixar ni que vulguin. Si un de cada quatre catalans fuma, vol dir que n’hi ha tres més que tenen risc de fumar passivament. Potser les estadístiques no van ben bé així, i ja se sap que els números són una cosa i la realitat una altra, però el problema no està ben enfocat.
La llei que regula el consum de tabac és del 2005 i fou revisada el 2010 amb grans esgarips, per tot allò dels bars i restaurants que havien fet obres, etc. Pel que semblava, s’havia prohibit fumar a tots els recintes de l’Administració Pública i a tots els centres d’ensenyament, i allà on hi hagués tracte amb el públic.... Per tant, tots contents, ningú parla del tabaquisme passiu i es veu que els esforços se centren a fer que els fumadors deixin de fumar. Res més. Ja no deuen existir fumadors passius per força.
La intenció és lloable, però també hi haurà qui critiqui l’intervencionisme de l’Estat (del Govern) o fins i tot la hipocresia que representa un negoci mundial de tabac que mou milers de milions de dòlars, al costat de l’estímul oficial per deixar de fumar, i ho entenc. Tot plegat fa ferum de capitalisme ferotge, amb bones intencions polítiques que no hi poden fer gaire. No sóc partidària de la il·legalització del tabac, perquè almenys ara els fumadors saben que fumen nicotina i no ves a saber què. El control de qualitat no està mai malament, fins i tot en els verins, i els impostos tampoc no estan malament. D’altra banda, considero sobretot que l’individu té dret a fer ús de la seva llibertat, sempre que sigui a consciència, per tant, que n’estigui informat. L'Estat no ha de suplir la voluntat dels ciutadans per decidir el que volen fer amb la seva vida. 
Per això penso que l’Administració ha d’informar del risc de fumar, i dur a terme polítiques de prevenció sobretot amb la gent jove, però crec que hi ha un punt en què intervé la llibertat de l’individu per decidir córrer el risc, igual com cal advertir dels perills del sedentarisme i del consum de greixos, però l’individu pot decidir no fer-ne cas. Especialment jo, que he triat no córrer el risc de cap luxació o traumatisme per pràctica esportiva.
Ara bé, si d’algú s’ha de preocupar particularment l’Administració és de la població que no pot exercir la llibertat de no fumar, és a dir, dels fumadors passius. Cap fumador passiu no pot sotmetre’s a cap programa subvencionat (o no) de deixar l’hàbit, ha de dependre que els altres ho decideixin. Els fumadors passius depenen dels infarts, càncers, pneumotòrax i ictus del seu entorn, mireu si és trist. O simplement de la voluntat d’altri, mai de la seva. Aquí és on realment ha d’actuar l’Administració de Salut Pública: a assegurar-se que ningú, absolutament ningú, no es vegi obligat a fumar passivament en contra de la seva voluntat. 
Perquè, evidentment, hom pot acceptar la companyia de la parella, els amics, els fills, els veïns, els coneguts que fumen. Això és la vida privada. Però ningú no s’ha de trobar a la feina en la disjuntiva d’empassar-te el tabac dels altres o fer malament la feina, o negligir les funcions, o deixar de parlar amb la gent. Ni ha d’exigir el compliment de la llei o queixar-se. La llei s’ha de complir i punt, i l’Administració ha de vigilar perquè no hi hagi cap escletxa que permeti burlar-la. El dret, em diuen els juristes, sempre és interpretació, i fins i tot la molt detallista llei contra el tabac permet alguna interpretació abusiva que, si no té el control de l’autoritat, a la pràctica fa que els treballadors (públics i de l’ensenyament) acabin fumant passivament per força. Escales, passadissos, racons, avantsales d’aules, llocs que es consideren “oberts” tot i que estan tancats per quatre parets i una teulada i on no et mulles si plou, llocs de pas que també ho són de convivència, llindars, portes... i el fumador passiu aguanta, obligat a interactuar amb col·legues i públic en general, a respondre consultes, parlar, tractar de temes professionals mentre s'empassa el fum de l'interlocutor. Amb l'afegitó que hi ha fumadors que consideren intolerant la protesta dels fumadors passius. Esmentar la llei és carca i intolerant. Fumar és transgredir la llei, això és progre. Hi ha una culpabilització moral encoberta (o no) dels fumadors passius que reclamen no ser-ho.
Mai un funcionari (o un treballador de qualsevol categoria), en acte de servei i en exercici de les seves funcions, en el recinte de l’Administració pública, o d’una institució d’ensenyament públic, no s’ha de veure obligat a fumar passivament. A d’altres llocs tampoc, però la casuística és llarga. Ni cap client, usuari que diuen ara, convidat, estudiant, ningú, no s’ha de veure obligat a fumar passivament si pregunta una informació pertinent a un treballador que fuma en el recinte, per exemple. Que consti que els exemples són reals, sense posar-hi noms, tant d’institucions públiques d’ensenyament superior com d’institucions nostrades de cultura.
D’això sí que se n’ha de preocupar Salut Pública, i amb molt més delit que de fer programes de deshabituació del tabac. S’ha de preocupar dels que no són lliures per deixar de respirar tabac, o sigui, dels fumadors passius per obligació.

S’ha de preocupar de fer complir la llei.